dimarts, 20 de febrer del 2024

el regne independent de mallorca l

 La importància de la mar els segles xiii i xiv

Si la conquesta actual de l'espai ens dóna idea de la capacitat de la intel·ligència humana per aconseguir fites insospitades, massa vegades no ens adonem que fa temps, segles, l'home ja havia intentat aventures semblants. I una d'aquestes és la conquesta dels mars, de tots els mars. La immensa quantitat d'aparells que avui solquen l'espai és semblant a la quantitat de vaixells que a l'edat mitjana, solcaven la Mediterrània i, més tard, l'Índic, l'Atlàntic i el Pacífic.

El mar −tots els mars− és un element que estableix vincles entre els homes. Vincles que abasten grans espais i que han contribuït a establir relacions entre pobles, religions i civilitzacions. Viatgers, navegants, pelegrins, comerciants, mercaders, mercenaris, missioners, emigrants… tots ells són aventurers que han descobert altres cultures en els desplaçaments dels que han participat en algun moment, ja sigui per terra o per via fluvial. Però els vincles forjats per mar acoblen, de cop, mons molt distints i allunyats. Pensem en les aventures de Vasco da Gama, Colom o Magallanes. Ells van fer possible unir el món dels continents i les illes d'una manera inèdita. 

Darrera els exploradors van sorgir els comerciants i mercaders que van establir uns enllaços sòlids i una teranyina de noves i ambicioses rutes d'una longitud impensable fins aleshores i que es podien transitar amb fiabilitat i regularitat. Més endavant, al costat d'aquests pacífics comerciants, va sorgir la pirateria que també solcava els mars d'una punta a l'altra del planeta. Eren −són−individus que robaven, saquejaven i atacaven vaixells a alta-mar per aconseguir riqueses de tota mena. Van començar els víkings i després van sorgir bucaners filibusters que operaven al Carib. Més endavant va néixer el corsari, un pirata que exercia la feina per encàrrec d'algun govern. Era una pirateria permesa, estesa per la Mediterrània, i d'on va sorgir l'expressió tenir patent de cors.

En aquest Mediterrani, en aquest mar entre dues terres, en aquest Mare Nostrum, hi solcaren fenicis, grecs, romans, genovesos, venecians, mallorquins, catalans i tot el món musulmà de la Barberia fins l'Egipte…Tots hi van deixar una empremta inesborrable. Les característiques de mar tancat però obert pel seu extrem és essencial per a la seva supervivència. Els corrents marítims mediterranis −que van de Gibraltar al Líban passant pel nord d'Àfrica i  es fiquen per l'Egeu, l'Adriàtic i el Tirrè, llepen les costes francesa i espanyola i tornen cap a Gibraltar− foren vitals en l'època de rems i veles per establir les rutes comercials.

*          *          *

Al mig d'aquest formiguer de vaixells d'exploradors, comerciants i mercaders que solcaven la Mediterrània les illes Balears eren el centre de totes les rutes comercials entre el nord d'Europa, Castella, França, Itàlia i la Barberia i de tot el comerç entre orient i occident, entre el nord i el sud que passava pel Mare Nostrum. Els tres nuclis més importants d'aquestes rutes comercials eren Ciutat de Mallorca, Perpinyà i Montpeller.

Mallorca és l'epicentre d'aquesta teranyina comercial que formaven les Balears i els territoris continentals del Regne Independent entre els regnes de la Península, el sud de França, Itàlia i Àfrica. L'economia depenia del comerç internacional i Ciutat era el punt de trànsit i el centre distribuïdor de mercaderies.

Mallorca era el veritable eix de l'espai mediterrani ja que no era tant important el que les Balears produïen, sinó el fàcil accés que oferia cap el nord d'Àfrica i els mallorquins foren els primers en establir llaços comercials entre el Mediterrani i el Mar del Nord.

Fa fredat veure la quantitat de rutes marítimes que hi havia en aquesta època a la Mediterrània. Les Balears n'eren el melic. Totes sortien de les illes, punt d'arribada i de sortida dels vaixells que transportaven mercaderies per intercanviar o per vendre, ja fossin aliments, metalls, espècies o esclaus. De les Mallorques anaven cap a tots els ports de la Península, i cap a l'Occitània, Marsella, Niça, Gènova, Pisa, l'Alguer, Nàpols, Sicília; i cap a la Barberia: Tànger, Larache, Tunis, Bugia, Alger, Ceuta, Melilla, Orà; i cap a l'Egipte i Síria, a  l'Alexandria o Tir… I després, passat Gibraltar, cap a Anglaterra i Flandes.

Amb aquesta teranyina d'interessos per part de catalans, aragonesos, pisans, genovesos, sicilians, el papat, venecians, àrabs, turcs… Jaume I "creà" el Regne de Mallorques, Regne privatiu de Mallorca Regne independent de Mallorca, una entitat un xic confusa que va sobreviure en una època de grans moviments i desplaçaments, amb grans interessos polítics i comercials, des de 1276 fins 1343. Abastava una combinació de territoris illencs i continentals que anava des de Formentera fins a Montpeller passant per la Cerdanya i el Rosselló. 

La conquesta i colonització de Jaume I a Mallorca és el preludi fonamental per la creació no només d'un "espai" catalano-aragonès en el mediterrani occidental, sinó d'un període d'expansió continuada. A principis del XIV Mallorca era un dels majors centres de coneixement geogràfic i un dels primers regnes que va iniciar la "carrera de l'espai".

El Regne privatiu de Mallorca fou un regne efímer, només durà 67 anys, per la contínua intenció dels reis de la Corona d'Aragó i de França de voler imposar la seva autoritat fins que ho van aconseguir. El Regne privatiu de Mallorca, a més, ha estat una gran llacuna, fins fa poc, en l'atenció que ha rebut per part dels historiadors.

 

Els inicis balears

Poc se'n sap de quan comença la història de Mallorca. Però se sap que els foners de Balears, un cos d'exèrcit mercenari que tan aviat estava al costat de Roma com de Cartago, ja intervingueren en les guerres púniques al costat dels cartaginesos l'any 218 aC. L'any 123 aC el cònsol romà Quint Cecili Metellus Balearicus va envair Mallorca al·legant que era un niu de pirates. Fou rebut pels foners però incorporà Mallorca a l'Imperi i fundà les ciutats de Palma i Pollença.

El 409 dC els vàndals, arrians, entren a la Península Ibèrica. El 465 saquegen les Balears i s'hi s'estableixen fins el 534 que arriben els bizantins procedents del Nord d'Àfrica i Sardenya. L'ocupació durarà fins el 909 amb l'arribada dels sarraïns, però durant els segles VIII i IX les Balears són "terra de ningú" ja que Bizanci és lluny i els moros hi van fent incursions de pirateria.

 

Mallorca musulmana

El 711 els musulmans arriben a la península, però les Balears seguiren vinculades al món bizantí. No va ser fins el 902 que l'emir de Dènia va conquistar Mayurqa. I des d'aquí fins el 1229, que Jaume I la conquesta, van passar moltes coses.

Durant l’alta edat mitjana l’activitat comercial a Mallorca va ser força reduïda a causa de la necessitat d’organitzar el territori després de l’ocupació islàmica, les necessitats de repoblament i els conflictes bèl·lics amb el reialmes musulmans veïns. Els mercats urbans començaren a animar la vida econòmica a partir dels segles IX i X. Al segle XI les primeres fires incrementaren el comerç però és al XII quan es prepara la gran expansió comercial que arribarà al segle XIII.

L'illa de Mayurqa, en un primer període (902-1015) va dependre del Califat de Còrdova. En un segon període (1015-1075) de l'emir de Dènia. En un tercer període (1075-1116) s'independitzà de Dènia i es constituí la Taifa de Balears. Aquesta, degut a la falta d'aliments, es dedicava a la pirateria en tota l'àrea mediterrània. El 1114 hi ha una Croada pisano-catalana per conquerir Mallorca. Si bé aconseguiren acabar amb el pillatge, no hi va haver un assentament definitiu ja que catalans i pisans marxaren de Mallorca sabent que els almoràvits estaven a punt d'arribar. Comença el quart període (1116-1203) en que els almoràvits es feren Mallorca seva. I queda el cinquè període (1203-1229) quan entren els almohades a la Península i a Mayurqa on es feren els amos: es dedicaren a conrear la terra i, sobre tot, al comerç i a la pirateria.

Mallorca cristiana

En tots aquests períodes Mayurqa va viure del comerç i amb els almohades continuà l'expansió comercial. Medina Mayurqa era una plaça interessant per la seva situació estratègica i per la sal d'Eivissa i Formentera.

A principis del XIII des del regne d'Aragó i del Comtat de Barcelona es plantejà la conquesta de Mayurqa per foragitar els musulmans i acabar definitivament amb la pirateria. El 1229 Jaume I comandà la flota que −amb el bisbe de Barcelona i un exèrcit de nobles i comerciants catalans, provençals i del Llenguadoc− conquistà Mayurqa. Volia també l'ajut de comerciants de Pisa i Gènova establerts a l'illa, però no ho va aconseguir ja que a ells ja els hi anava bé amb els musulmans.

Un cop conquistada Medina Mayurqa, convertida des d'aleshores en Ciutat de MallorcaJaume I va repartir l'illa entre els nobles que l'havien ajudat en funció de l'ajuda que havien aportat. Catalunya, Marsella i Montpeller varen ser recompensades i els mercaders pisans i genovesos van aconseguir també privilegis malgrat inicialment s'haguessin oposat a l'empresa del rei. La part de Llevant se la quedà Nuno Sanç, el Ponent, fins la Dragonera, el bisbe de Barcelona. Als conreadors que hi volguessin anar els concedí molts avantatges, això va fer que molts catalans i occitans s'hi establissin.

 

La Mallorca de Jaume I

Entre la conquesta de l'illa el 1229 per Jaume I i el 1276, quan mor, hi va haver una transformació radical del territori musulmà en cristià tant en les seves estructures polítiques com demogràfiques ja que els comerciants establerts a Mallorca van crear una comunitat mercantil de gran envergadura.

Mallorca mai va ser un regne viable com a estat independent ja que la majoria dels seus habitants eren catalans i provençals, amb generosos privilegis després de la conquesta, i necessitava imperiosament el comerç amb la península per a la seva supervivència i que la gent cultivés el camp. La gent arribada a Mallorca era colonitzadora ja que la societat musulmana es va anar evaporant contínuament: o bé abandonaven l'illa, o eren venuts com esclaus, o es convertien al cristianisme. Mallorca a principis del XIV era una societat cristiana amb una comunitat jueva important i una població musulmana insignificant. La campanya mallorquina va fer que les Balears fossin un punt estratègic pels vaixells cristians que navegaven per la zona. 

Amb els jueus Jaume I va veure en ells un potencial econòmic i va convidar als jueus de Catalunya i Provença a instal·lar-se a Mallorca per poder arribar al nord d'Àfrica des d'on provenia l'or de Níger i així poder establir Mallorca com un pont entre Catalunya i el Mediterrani musulmà.

Les mercaderies que traficaven entre Mallorca i el nord d'Àfrica eren de tot tipus: especies d'orient, lli, llana, sal, blat… i, sobre tot, esclaus que els catalans n'eren especialistes. Es venien per al servei domèstic de propietaris catalans i italians. A tot això els vaixells mallorquins tenien un flux constant de tràfec entre Aragó i Castella i el nord d'Àfrica. Salpaven tots els dies de l'any, no hi havia temporada baixa, ni tan sols el mes de gener. Va sorgir una supremacia naval comandada per catalans i italians, amb centre a Mallorca que va generar una extraordinària supremacia comercial.

Però Jaume I no pot estar a Mallorca ja que els temes de la Corona d'Aragó el fan tornar a la Península i hi deixa de lloctinent un oncle segon seu, l'infant Pere I d'Urgell (o de Portugal). Aquest tenia prestigi polític i social, sang del comtat de Barcelona, fama de cavaller errant, coneixedor del món islàmic… per la qual cosa va pensar que podia ser un bon element per gestionar un territori conquistat als sarraïns i del que es tenia de fer una Repartició entre els prohoms que ajudaren a la conquesta. 

Però Pere I era un bon vivant, sempre anava a la seva i feia llargues estades fora de l'illa,  per la qual cosa contínuament va tenir problemes amb el rei. Finalment aquest li va cantar les quaranta i es va posar a atendre les seves obligacions no sense baralles amb el bisbe de Barcelona i els senyors feudals per competències en el repartiment de les terres o de l'aigua. Com a coses positives cal esmentar la creació de la Quartera per l'emmagatzematge i repartició del gra (encara avui hi ha la plaça de la Quartera) i el restabliment de les relacions comercials amb els genovesos. Però continuà absentant-se de Mallorca i Jaume I va voler recuperar el domini sobre Mallorca, cosa que feu el 1254. El 1256 moria Pere I.





dijous, 14 de desembre del 2023

nadal!

Malgrat les males notícies que continuen arribant de tots els racons del món, 

sobre tot, ara, de la Terra de Jesús, deixem que aquests dies el Nen Jesús 

continuï naixent al nostre cor, demanem-li que aturi aquesta 

escalada bèlica i que arribi la tan desitjada pau arreu de la terra! 


Bon Nadal!











dimarts, 14 de novembre del 2023

el vuit de la seu o la festa de la llum


El Vuit de la Seu o també La Festa de la Llum és un fugaç i espectacular joc de llum que proporcionen a la Catedral de Mallorca La Seu o la Catedral de la Llum com també se l'anomena el sol i les dues grans rosasses de la catedral.

La catedral

Després que Jaume I, l'any 1229, conquistés la capital de l'illa, la Madina Majurqa, va ordenar la consagració de l'antiga mesquita major a la Mare de Déu com a temple per al culte cristià i també la construcció de nova planta d'un altre temple que fos conforme a l'estil d'aquella època, aprofitant part de l'espai de l'antiga mesquita. Però no va ser fins el regnat de Jaume II (1276-1311) que es va començar la construcció de l'edifici que coneixem avui dia.

La Catedral de Mallorca és un temple d'estil gòtic llevantí o mediterrani, d'influències nord-europees, amb planta basilical i tres naus, la central molt més alta que les laterals, de 44 metres d'alçada interior. És la tercera més alta d'Europa. Va començar la seva construcció al segle XIII i es va concloure a mitjans del XVII. És l'única construïda a tocar de la mar, sobre les muralles que protegien la ciutat. La porta principal es troba a la façana sud, la que dóna al mar, coneguda com el Portal del Mirador.

El 1370 es va construir la rosassa, coneguda com Ull del gòtic, de gairebé 14 metres de diàmetre, amb 1.115 vitralls de colors groc, blau, verd i vermell i amb una superfície de gairebé 150m2. Té dibuixada una estrella de David formada per 24 triangles. És una de les més grans d'Europa i està situada sobre el presbiteri central i no als peus de la nau com és habitual.

El 1498 es finalitza la torre del campanar amb nou campanes i s'incorpora l'espai fins als dos portals: el del Mirador i el de l'Almoina. A principis del segle XVI es va iniciar la construcció del recinte del cor. El 1570 es decideix la finalització de la construcció de la Catedral amb la façana principal i el portal major i s'acaba el 1601: tenia 7 rosasses! Durant els segles XVII i XVIII el barroc envaeix l'interior de la Catedral, en forma de retaules, pintures i escultures.

El segle XIX la fàbrica està malmesa i s'agreuja pel terratrèmol de 1851: cau una torre de la façana i l'altra queda mig enderrocada. Es fa una restauració monumental de la catedral amb una nova façana principal d'estil neogòtic. De les 7 rosasses que tenia ara en queden cinc.


A la primeria del segle passat Antoni Gaudí va adaptar l'espai interior de la Catedral recuperant espai pels fidels: va treure el cor del centre i el va col·locar als laterals, va treure el retaule major gòtic, va fer més obertures de vidre, va posar llum elèctrica i va dissenyar el baldaquí de l'altar major per fer-lo de ferro forjat, vidre i ceràmica. No es va arribar a fer mai i hi van deixar l'actual, que és la maqueta que es va fer de model.

El 1949 s'inicien les obres per construir el Passeig Marítim i el 1970 es va decidir fer un llac d'aigua salada a tocar de les muralles perquè la Seu continués estan a tocar de la mar. És el Parc de la Mar.

 

El Vuit de la Seu

El Vuit de la Seu o la Festa de la Llum és un espectacle de llum i color que es genera a l'entrar la llum del sol per la rosassa que hi ha sobre el presbiteri i projectar-se, sobre la paret oposada, sota la rosassa de ponent. Des que comença a entrar el sol fins que surt dura uns 30 minuts, però l'exacte sobre-posició de les dues rosasses formant un vuit perfecte és d'uns instants.

Aquest espectacle es pot contemplar dos cops l'any: el 2 de febrer i l'11 de novembre Cada any els mateixos dies i a la mateixa hora. I què és el que passa per celebrar-ho així?

Aquests dos dies la llum del sol entra per la monumental rosassa de l'altar major, a la façana d'orient, travessa els seus 1.115 vitralls, creua la nau de la Seu i es projecta, en un espectacle de llum i color, sobre la part interna de la façana de ponent, just sota l'altra rosassa creant amb aquesta un vuit perfecte. És el Vuit de Llum o el Vuit de la Seu. Això no passa a cap altre catedral. I no se sap exactament perquè passa, però els qui ho han estudiat diuen que la catedral té una orientació especial: 120º al sud-est, cap a la sortida del sol en el solstici d'hivern.

A la seqüència de les fotos es veu com enguany el Vuit de la Seu ens ha fallat en el moment més emblemàtic: un nígol gros i negre s'ha interposat davant del sol i tota la gent de dins, plena de gom a gom la Catedral, ha quedat a l'ombra durant el poc temps que quadrava el vuit. A sota tal com l'hauríem d'haver vist. Haurem de tornar per La Candelera.

I si voleu una altra curiositat sobre l'efecte del sol a la catedral aneu al Museu d'Es Baluard durant el solstici d'hivern, pels voltants de Nadal. Durant uns vint dies es pot contemplar la sortida del sol a través de les dues rosasses principals de la catedral: un espectacle calidoscòpic que es va descobrir fa uns 10 anys.

 


 

dimecres, 25 d’octubre del 2023

sound of freedom

El tema de la pederàstia no està tancat. Tots els mitjans de comunicació, a excepció d'alguns, o no en parlen o nomAlees mexicans,  directors de pel·lostituciny fa que "es perdin" milers de criayures, nens i nenes, sense que es slguns detalls és parlen de la pederàstia a l'Església Catòlica que -com tothom sap- només representa un 3% del total d'aquesta execrable xacra social.

La pederàstia té moltes ramificacions i moltes maneres diferents de portar-la a terme. Una d'aquestes és el tràfic de criatures per després vendre-les i fer-les servir pel que calgui (venda d'organs, prostitució de menors, abús sexual, bordells de luxe…) ja que és un gran negoci a nivell mundial. Els USA són el consumidor number one de sexe de nens en tot el món.

Als Estats Units hi ha una xarxa que cada any fa que "es perdin" milers de criatures de països sud-americans, nens i nenes, sense que se sàpiga perquè ni on van a parar. Molts pares (d'Hondures, Mèxic, Guatemala, Colòmbia…) envien els seus fills als USA pensant que tindran una vida millor que la seva. Quan hi arriben l'administració americana els registre i els encomana a un "tutor". Quan algú va a veure com està aquesta criatura resulta que… no hi és! S'ha perdut…! En els darrers dos anys se n'han "perdut" 85.000!

Eduardo Verástegui i Alejandro Monteverde, mexicans, productor i director de pel·lícules, han estat capaços de filmar Sound of freedom, una pel·lícula, basada en fets reals, que denuncia aquesta xacra. La pel·lícula es va acabar el 2018 i la Fox estava d'acord en distribuir-la. Però quan la Fox la va comprar Disney aquesta no la va voler distribuir. Tampoc Netflix, ni Amazon, ni Lionsgate la van voler distribuir, primer perquè la pedofília utilitza aquests mitjans de comunicació per difondre la pornografia i després perquè el protagonista, Jim Cavizel és un catòlic declarat. Ho va fer Angel Studios, una modesta productora afincada l'estat d'Utah, als USA.

Sound of freedom es va finançar amb un micro-mecenatge de 5M$ aportats per 7 mil persones. El pressupost va ser de 14,5M$. Tota aquesta campanya en contra no ha fet més que potenciar la pel·lícula ja que en les primeres setmanes de projecció als USA havia recaptat 180M$. Avui supera els 250M$.

Si bé la pel·lícula està ben feta i interpretada no han faltat des del començament posicions enfrontades sobre ella i no precisament des d'un punt de vista tècnic, sinó per la temàtica que tracta que té relació amb la política dels Estats Units. Els poderosos sectors cinematogràfics i un ampli sector de la societat declaradament no la volien i d'altres han optat per silenciar-la. Un dels pocs que  ha animat a la gent a veure-la ha estat Mel Gibson defenestrat de Hollywood des de La passió de Crist i defensor de la lluita conta la pedofília.

Els motius? Potser la temàtica, però també s'ha de tenir en compte que productors i director són persones declaradament catòliques, defensores de la família, de la castedat abans del matrimoni, en contra de l'avortament… i en la pel·lícula es parla de Déu, de l'oració… I aquí és on el món laïcista i liberal entra "a matar" ja que això ho consideren propaganda religiosa.

Tim Ballard és el protagonista de la pel·lícula: és un personatge real, viu, i és un dels qui treballen per destapar la conxorxa pedòfila als estats Units. La pederàstia és un greu problema. I el més greu és que des d'àmbits woke es justifica. Com diu ell: “s'està intentant donar als joves allò que realment no és sinó pornografia, programes d'educació sexual que els ensenyen a masturbar-se, a 'reconèixer' el cos del sexe contrari, a que tinguin dret a tenir relacions amb qui els doni la gana o intentant que els nens tinguin, als 13 anys, edat per 'consentir'. És terrorífic! Ja veig els pedòfils salivar amb totes aquestes polítiques. Volen els nens sexualitzats”.

Eduardo Verástegui, també ha estat focus de les crítiques i també ha respost. Fa dècades que denuncia la situació dels menors no acompanyats als Estats Units. I sap a què s'enfronta. Així ho assenyala: “És un problema global, humà, pervers… Qui són els que no volen que es vegi la pel·lícula? No seran els que hi estan involucrats? Jo m'enfronto amb tota una indústria de més de 150 bilions de dòlars. No és poca cosa. Enviaran el seu exèrcit a atacar per tot arreu… Volen parar-nos els peus, però ja no poden parar a milions de persones”.

Davant d'aquesta situació Eduardo Verástegui ha comunicat que: “Després d'un període de discerniment, he pres la decisió més important de la meva vida: acabo d'inscriure a l'Institut Nacional Electoral la meva intenció com a aspirant a candidat independent a la presidència de la República Mexicana per a les eleccions del 2 de juny, 2024".

La meva lluita és per la vida. La meva lluita és per la llibertat. És hora de treure del poder als mateixos de sempre. El nostre país necessita una nova manera de fer política, per eradicar la corrupció i la impunitat. Vull canviar Mèxic i no serà per la via de sempre, pels mateixos partits de sempre, pels mateixos polítics de sempre, per les mateixes promeses de sempre”.

“Lamentablement avui, el lloc més perillós del planeta, on es produeixen més morts, és el ventre de la mare. Si un polític no és capaç de defensar els més petits del seu país, els nadons que estan al ventre d'una mare i corren el risc de ser avortats, aleshores em pregunto a qui estan defensant?”.

El tema no és nou. Ja el 68 es va publicar un manifest justificant la pederàstia. I hi ha grups de pressió homosexuals que la continuen justificant. El problema és que per a la seva perversió necessiten menors..., nens i nenes…, els més vulnerables…, i així els converteixen en els seus esclaus. S'ha de parar aquesta barbàrie. Com diu Ballard-Cavizel a la pel·lícula: …els fills de Déu no estan en venda.

 

 


 

dijous, 15 de juny del 2023

persones 8 - edith stein lll - monja del carmel

25 anys de la seva canonització (1998-2023)

Autobiografia
Un cop Edith va tenir clar el seu camí, batejar-se en l'Església Catòlica, va decidir anar a casa seva a veure la família i comunicar-els-hi les decisions que havia pres: fer-se cristiana, fer-se catòlica i entrar al Carmel.

En el moment que Edith diu a la seva mare "soc catòlica" aquesta arrencà en un esclat de  plor com mai Edith l'havia vist plorar. Havia acceptat un matrimoni irreligiós per la seva filla gran, havia acceptat, sense plors, l'entrada de mentalitats atees a la seva família, però que la seva filla més estimada passés de la irreligiositat i l'ateisme a la fe cristiana, una fe diferent a la dels pares, va ser un cop molt dur, no ho podia tolerar, era una traïció:

«Per a la meva mare, la conversió era el pitjor que li podia fer. Durant un any no vaig poder anar per casa. La mare veu impossible la convivència amb una filla que ha renegat de la fe dels pares».

Un germà seu no pensava de forma gaire diferent:

«És incomprensible. Per a nosaltres el catolicisme era per la gent vulgar i grollera que l'única cosa que feien era anar de genolls i besar els peus dels mossens. No ens cabia al cap com Edith, una ànima noble i lluminosa, es podia rebaixar a abraçar aquesta secta supersticiosa».

L'1 de gener de 1922 rep el Baptisme. No hi va anar ningú de casa seva:

«Em sentia aïllada, però no sola. Havia deixat de practicar la religió jueva i em vaig tornar a sentir jueva només després del meu retorn a Déu».

La seva padrina va ser la seva amiga Eudivigis Conrad-Martius que aquest dia la va veure amb "una alegria radiant, una alegria de nena".

Immediatament després de la seva conversió, Edith va aspirar a entrar al Carmel, però la pena de la seva mare per la conversió i els consells dels seus interlocutors espirituals, li van impedir fer aquest pas de seguida. Aquests preferien que durant un temps es dediqués a l'ensenyament en escoles catòliques.

En aquests temps també escriu les seves pròpies obres filosòfiques, tradueix les cartes i el diari de Newman i les Qüestions de sant Tomàs. Fins el 1931 va ensenyar alemany i història a l'institut i seminari de La Madeleine a Espira. El 1932 va ser professora de l'Institut Alemany de Pedagogia Científica a Münster i va emprendre llargs viatges per donar conferències, especialment sobre temes relacionats amb la dona, a Alemanya, Àustria, França i Suïssa.

Edith té unes especials qualitats oratòries i una notable capacitat per parlar en públic. Com a jueva que és la gent se l'espera segura de si mateixa, autoritària, i es sorprenen de trobar-se amb una dona amb idees clares que sap exposar de forma senzilla, cordial, modesta, reflexiva…, i amb una profunda vida interior.

En aquesta època comença a entrar de ple en el tema del problema femení i a defensar la feminitat. Va elaborar, per als catòlics alemanys, les línies mestres d'un Pla quinquennal de col·laboració entre el Moviment escolar i el Moviment femení. Es va unir a l'organització Associació Prussiana per al dret a vot de les dones i es va convertir en una defensora radical de la dona. Volia que a la dona li fossin reconeguts els mateixos drets polítics i jurídics que als homes i va començar a reivindicar els drets de les dones:

«ja que aleshores eren equiparades, política i jurídicament, als menors d'edat, als incapacitats, als nens i als disminuïts».

En aquestes xerrades Edith parla d'uns temes que són perfectament actuals: advoca per una educació igualitària i com que a les dones no se les considerava productives no se'ls donava l'oportunitat de desenvolupar-se individualment. Deia que les dones no es podrien realitzar professionalment mentre els homes no comencin a viure i realitzar les tasques típicament femenines:

« Com a col·legiala i jove estudiant he estat feminista radical. Després vaig perdre l'interès per tota aquesta qüestió. Ara busco, perquè ho he de fer, solucions purament objectives».

Estava en contra de que la meitat de la població fos marginada dels grans problemes socials i polítics i, a més, que la dona jueva estigués exclosa de l'ensenyament públic superior. Les seves conferències tenien un gran ressò i quedava sorpresa que fos ella, que vivia com una monja, la que hagués de ser qui donés respostes adequades a preguntes que li venien de tot arreu.

«S'havia acabat per sempre una forma de vida entranyable i familiar, sentia una buidor interior… Estem en el món per servir la humanitat i la millor manera de servir-la és fent ben fet allò per al qual un posseeix una verdadera disposició».

Els seus comentaris sobre la dona tenen sempre una referència evangèlica: ha de ser com la Mare de Déu a les noces de Canà: preveure el desgavell, intuir on la necessiten i ajudar sense fer-se notar. Igual que Maria, la dona, en el seu paper d'esposa, de mare, d'educadora, de consagrada, d'obrera, d'empleada, de funcionària… té la missió de guiar cap el seu Fill:

«En tot moment tinc present el fiat de Maria i si al llarg del dia, al començar la jornada, en mig del treball diari i fins la nit tenim present el Senyor podrem descansar en Ell i recomençar el nou dia amb una vida completament nova».

Tota la seva activitat com a conferenciant va ser poc abans de la pujada de Hitler al poder i els temes de tots els seus discursos sobre la dona, sobre l'home, sobre Crist, sobre l'Església, sobre els joves, sobre l'educació… semblen una resposta a tot allò que Hitler propagava i que després va fer. La darrera conferència tenia el títol Formar la joventut a la llum de la fe catòlica.

Per la seva condició de dona se li va negar la càtedra acadèmica, per ser jueva li costaria la vida.

L'abril del 1932 torna a donar classes a Münster i, novament, prova d'obtenir l'autorització per ensenyar a Wroclaw i Friburg. Una altra vegada en va:

«M'havia convertit en una estrangera en el món».

El 1933, la foscor va caure sobre Alemanya. La Llei d'Ascendència Ària Nazi va fer impossible que cap jueu podés exercir qualsevol càrrec públic. Edith va ser acomiadada de l'Institut. Quan el director li va comunicar la decisió, obligat per ordre dels nazis, ella li va dir:

«Aviat em seguirà vostè».

Era una deducció lògica. L'any sobre van tancar l'Institut. La lluita despietada contra els jueus es va acabar estenent-se al catolicisme.

Tesi doctoral

En aquest moment ja no li van impedir entrar en un convent carmelita. Per la Setmana Santa del 1933 Edith passa uns dies al Carmel de Colònia i ja té clar que ara és el moment d'entrar-hi. Parla amb la superiora del monestir i li planteja les dificultats: 42 anys, ascendència jueva, no tenir dot… La superiora li va dir que no eren problemes. Mentre la superiora anava a parlar amb altres monges, Edith va anar a la capella:

«En aquella estona va baixar damunt meu la pau de qui ha arribat a la meta. Durant el període immediatament anterior, i també durant molt de temps després de la meva conversió, vaig creure que portar una vida religiosa significava renunciar a totes les coses terrenals. A poc a poc, però, vaig arribar a adonar-me que Déu, en aquest món, ens requereix molt més: hem de sortir de nosaltres mateixos per girar-nos cap al món per portar-li la raó divina per viure».

Des d'aquí va escriure a Roma per demanar al papa Pius XI i al seu secretari d'estat el cardenal Pacelli, anteriorment nunci apostòlic a Alemanya i futur Pius XII que trenquessin el seu silenci i parlessin contra la persecució dels jueus. No va rebre resposta, però els fets posteriors varen aclarir aquest silenci.

La preocupació per la situació política era el pa de cada dia i molta gent jueva ja feia les maletes per marxar a un altre país. Malgrat això Edith va a Breslàvia a passar uns dies per acomiadar-se de la seva mare i la seva família:

«la meva mare estava contenta quan a la tornada del negoci em trobava a mi a casa i m'explicava les seves preocupacions. Abans que a la meva mare ho vaig explicar a la meva germana Erna: va empal·lidir i es posà a plorar. És terrible que, en el món, allò que fa feliç a una persona li dolgui tant a una altra».

Al final ho va dir a la seva mare. Ja sabia que Edith anava a Colònia amb les monges, però pensava que hi anava a donar classes. Li preguntà:

«−I què hi faràs amb les monges?

«−Viuré amb elles.

«En aquest moment va sorgir un refús desesperat, una desolació, un turment, consternació i angoixa en aquell pobre cor ferit. M'havia negat el baptisme i ara el claustre: era una execució, era incapaç de trobar una sola paraula que arribés al seu cor. A partir d'aquell moment ja no hi va haver pau».

Aquesta serà la imatge de la mare que s'emportarà al Carmel. L'entrada al convent suposava, per a la mare, trair el poble jueu, però Edith ho tenia molt clar:

«que n'és d'important per a mi repetir-me cada matí, a la capella, mirant el Crucifix i la imatge de la Verge: eren de la meva mateixa sang».

Les setmanes posteriors van ser molt difícils per a tota la família. L'últim dia que va passar a casa va ser el 12 d'octubre de 1933, dia del seu aniversari i, igual que el dia del seu naixement, era el Yom Kippur, el darrer dia de la festa jueva dels Tabernacles. Per a les dues dones no va ser un dia fàcil. Edith va acompanyar la seva mare a la sinagoga per estar el màxim de temps possible juntes. A la tornada, a peu, van tenir aquestes paraules:

«La mare em va dir: −Per què has conegut Jesucrist? No vull dir res contra ell. Sens dubte va ser un bon home. Però, per què es va fer Déu…?

«A la tarda, acabada la festa i quan tots els convidats ja s'havien acomiadat, ens vam quedar les dues soles en una habitació. Es posà les mans a la cara i esclatà a plorar. Em vaig posar darrera seu i vaig estrènyer el seu cap platejat contra el meu pit…

«L'endemà vaig anar a missa a les cinc del matí. A la tornada ens vam reunir per esmorzar i després van començar els comiats dels de casa… A l'hora de marxar la mare em va abraçar i besar amb mol d'afecte però va esclatar novament en un plor desesperat. Em vaig escapar corrents…

«No vaig poder entrar en una alegria profunda. El que vaig deixar enrere era massa terrible. Però estava molt tranquil·la davant la Voluntat de Déu».

El 14 d'octubre de 1933 Edith ingressà al monestir carmelita de Colònia. La seva entrada al convent no va ser una escapada. Per a ella va ser com una tasca de donar comptes a Déu per tot:

«El Rei que em va cridar és infinitament gran i misericordiós. Aquest és el meu gran consol».

Des d'aleshores va escriure una carta a la seva mare cada setmana. No va rebre mai cap resposta. La seva germana Rosa li enviava notícies des de casa. El 14 d'abril de 1934, va ser la cerimònia de la seva presa de l'hàbit i Edith portarà el nom de sor Teresa Benedeta de la Creu. El 21 d'abril de 1935 va fer vots temporals. El 14 de setembre de 1936, en el moment de la renovació dels vots, moria la seva mare.

«Fins el darrer moment la meva mare va romandre fidel a la seva religió. Però com que la seva fe i gran confiança en Déu va ser l'últim que va romandre viu en la seva agonia, confio que ha trobat un jutge molt indulgent i que ara és la meva ajudant més fidel, perquè jo també pugui arribar a la meta».

Les coses a Europa van de pressa per part de Hitler. La persecució als jueus no para i a més hi ha afegit la persecució als cristians que els ajudin. Molts surten d'Alemanya. El 1938 al Carmel de Colònia proposen que Edith i la seva germana Rosa, també convertida, vagin al Carmel de Echt, a Holanda per evitar que les arrestin. El temps que va estar allà es va dedicar a escriure. El 1941 Hitler intenta resoldre el problema jueu evacuant-los o fent-los emigrar. El 1942 això s'endureix i s'arriba a la solució final de la qüestió jueva: l'extermini!

Les autoritats alemanyes a Amsterdam interroguen per dues vegades a les dues germanes. El Carmel proposa a Edith anar a un altre convent però ella en defuig ja que no vol amagar-se a un lloc ocult per por a les represàlies contra la gent del seu poble jueu. El govern holandès va garantir que les mesures contra els jueus no afectarien als jueus cristians. Però va durar poc ja que les comunitats cristianes van fer un manifest contra aquestes accions i les van llegir en públic a totes les esglésies. Les autoritats militars ho van entendre com una provocació i hi va haver represàlies.

Edith i la seva germana Rosa

El 2 d'agost les SS truquen al Carmel de Echt i demanen que surtin les germanes Stein. Ningú no hi va poder fer res. Edith digué a la seva germana Rosa: "−Vine, marxem pel nostre poble". Les van portar al camp d'Amersfoort i després al d'Westerbork, a Holanda. El 9 d'agost de 1942, arribaven amb al tren de la mort al camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau. Per la seva edat, 51 anys, la seva baixa estatura i sense signes externs de ser una dona forta, no servia per a treballs forçats segons la mentalitat nazi. La van portar a la barraca 36 i la van marcar amb el núm. 44.074. Els pocs dies que va estar allà va cuidar dels nens petits que hi havia i els acompanyà amb compassió cap a la mort.

Un dia la van portar a la dutxa on, en comptes d'aigua, va emanar el tòxic Cicló B: àcid cianhídric, mort gairebé instantània. Edith i Rosa oferiren el seu holocaust pel poble d'Israel. El seu cos sense vida va ser calcinat amb llenya. No hi ha tomba. Les cendres o els ossos ho van llançar al camp adjacent. Avui és un camp verd on els pelegrins hi planten creus.

De la setmana que va passar al camp d'extermini hi ha diversos testimonis que conten que Edith Stein va mostrar, fins al darrer segon de vida, serenitat, enteresa i compassió. Una mare que va sobreviure explica que “hi havia una monja que em va cridar especialment l'atenció i a la qual no he pogut oblidar mai, malgrat els molts episodis repugnants de què vaig ser testimoni allà. Era una dona amb aspecte juvenil, amb un somriure que no era una simple màscara, sinó que il·luminava i donava calor, era d'una peça, autèntica i veritable. En una conversa em va dir:

«El món és ple de contradiccions. Res no en quedarà d'aquestes contradiccions. Només el gran amor romandrà. Com podria ser altrament?».

*          *          *

El cim i el resum de la vida d'Edith Stein és la trobada amb la Creu de Crist que, ben marcada a la seva ànima, la portarà a morir executada en una cambra de gas.  Només a la Creu trobarà Edith l'esperança, l'alegria, la saviesa sublim de Déu i, per tant, la Veritat, que des de sempre havia cercat. Ho fa palès en la seva obra La Ciència de la Creu. Estudi sobre sant Joan de la Creu, un clàssic de la doctrina santjoaniana.

Edith Stein és un dels personatges més lluminosos del segle XX: cercadora apassionada de la veritat, monja de clausura, víctima del sistema hitlerià, més que “un cas humà” estrany, és un cas únic. Fascina la seva vida extraordinària, la seva filosofia, els seus escrits i el seu destí tràgic, compartit amb el de milions d'altres víctimes inermes de la nostra època. Tornar sobre ella una vegada i una altra obre la possibilitat d'una revelació contínua. Qui l'oblida mostra un signe d'una gran ignorància.

Joan Pau II la va beatificar el 1987. El 1998 la va canonitzar i el 1999 la nomenà Co-patrona d'Europa. En l'homilia, inoblidable, de la seva canonització digué:

«Inclinem-nos profundament davant el testimoniatge de vida i mort d'aquesta filla d'Israel que a la vegada va ser filla del Carmel, una personalitat que aplega, patèticament, al llarg de la seva rica vida, els drames del nostre segle. És la síntesi d'una història afligida de ferides profundes i encara doloroses a través del seu cor inquiet i insatisfet. És alhora la síntesi de la veritat plena sobre els homes, "fins que finalment va trobar repòs en el Senyor"».

 

                                                                           

Edit Stein l: https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=stein+l

Edit Stein ll: https://tenirelcapclar.blogspot.com/search?q=stein+ll