dijous, 14 de setembre de 2017

art 2: art i bellesa l


Durancamps, Jean Marie Lustiger, Paul Cézanne, Gramsci, Florenskij, Jacques Maritain, Joan Pau II, Rosenberg, José J. Esparza, Bauman, López Quintás, Benet XVI, Wind, Nodelman, Francesc, Henri Matisse,  Rodolfo Papa, Saint-Exupéry, Pau VI, Mozart, Luis Racionero, Concili Vaticà II, Heinich, José Morales, Lipovetsky, Serroy, Søren Kierkegaard, André Frossard, Beethoven, T.S. Elliot, Tomás Llorens, Friedrich Schiller, Joan P. Viladecans, Luis Gordillo
Tots aquests personatges, i molt d’altres, han parlat i escrit sobre l’Art i els Artistes i sobre com està derivant avui la concepció artística. Exposo aquí un breu resum d’algunes de les seves idees:
Ningú dubta que la figura de l'artista –pintor, escultor, arquitecte, escriptor…– ha perdut prestigi social i rellevància pública. Això sí, es divulguen rareses, excentricitats i s'incideix en el continent en clar detriment del contingut. Es veu cada any quan s’inaugura Arco, l'esdeveniment –la pallassada!– que se superposa al rigor i a l'esforç. O quan veiem alguns guanyadors del Nobel de literatura. Cada vegada s’accentua un generalitzat descens del nivell cultural i artístic, un estrany balboteig entre l'ésser i el tenir, una evident minva dels valors humanístics.
El terme cultura –objecte d’innombrables definicions– és allò que realitza l’«home» –home i dona– per transformar i fer més habitable el món en el que viu. Fer cultura és propi de la Humanitat i es manifesta en els aspectes intel·lectuals, educatius, artístics, tècnics, polítics, econòmics i en tots aquells camps on es desenvolupa l’activitat de l’individu i dels pobles. La cultura presuposa i exigeix una idea integral de l’«home».
El nostre art s’ha desenvolupat dins del cristianisme i tot el nostre pensament té significat pels antecedents cristians. Un europeu pot no creure en la veritat de la fe cristiana, però tot allò que diu, tot allò que fa i de tot allò que és artífex surt de la seva herencia cultural cristiana i només té sentit en relació a aquesta herència.

Avui en dia s'ha produït una deforestació cultural, s'ha creat un territori empobrit, desèrtic, incapaç d'entendre alguns elements essencials de la vida de l'home. Valors que sempre han estat compartits es posen en dubte o es consideren contraris a la realització humana. Però no és pas així i per tot això, cal endegar una "repoblació forestal de conceptes intel·lectuals". Amb l'excusa d'alliberar l'home, al final ens estem lliurant fins i tot d'ell. Per tornar una ànima a l'art caldria pensar en l'«home» en termes diversos d'aquells dels de les ideologies polítiques i econòmiques i de la cultura del consum de masses. S’hauria de reintroduir en el debat públic, d’una manera ben definida, el concepte d’«home», i només després seria possible pensar en un art capaç de representar-lo.

Estem en un interregne: l'antiga forma de fer les coses ja no funciona, però encara no hem trobat la nova forma de funcionar. Així que hi ha un buit entre les regles que ja no serveixen i les que encara hem d'imaginar. Aquest és el veritable debat: com omplir aquest buit.
¿Quina és la diferència entre «creador» i «artista»? El que crea dóna l'ésser mateix, treu alguna cosa del no-res en sentit estricte. L’artista, per contra, utilitza alguna cosa ja existent, donant-li forma i significat. Déu no «existeix», Déu «és» i va crear l'home «a imatge seva» –home i dona– i li va donar l’existència i la tasca de dominar la terra, i a ell, a l’home, va sotmetre el món visible com un immens camp on expressar la seva capacitat creadora. A cada persona se li confia la tasca de ser artífex de la pròpia vida; en certa manera, ha de fer d'ella una obra d'art, una obra mestra.
En aquestes dues facetes de l'activitat humana en una l’home és artista de la pròpia vida, autor dels propis actes per formar la pròpia personalitat; en l’altra és capaç de produir objectes, de posar en acte les capacitats operatives, donant forma estètica a les idees concebudes en la seva ment.

Art i bellesa no es poden separar. Ja fa temps que han perdut el seu sentit primigeni i ara qualsevol persona que embruta un paper o una paret s’autodenomina artista, qualsevol que sap llegir i escriure es pensa que és novel·lista, qualsevol que fa soroll es creu que és músic… i a qualsevol cosa se li diu artEl concepte de bellesa també s’ha degradat, s’ha devaluat. La bellesa mai va sola, té dos companys: el bé i la veritat. Si es degrada la bellesa, es degrada el bé i la veritat. Una clara manifestació d’aquest paganisme gnòstic actual, panteista, d’un Déu spray, diluït, són els mils de milions de despeses que fem per coses innecessàries. El segon “top” en despeses és la cosmètica. La bellesa del cor no té res a veure amb la bellesa artificial del cosmètic. Ens disfressem de la bellesa per fora quan no tenim la bellesa interior de Déu.
El desterrament de la bellesa, la negació de la seva existència i prescindir dels fonaments de l'art condueix a un culte deliberat de la lletjor. Aquest món en què vivim té una gran necessitat de la bellesa per no caure en la desesperança. La bellesa com la veritat, és qui posa l'alegria en el cor dels homes, és el fruit preciós que resisteix la usura del temps, que uneix les generacions, la rel de la que brota el tronc de la nostra pau.

L'erudició del nostre temps ens fa perdre de vista l'essencial. El Petit Príncep –que no entén res d’allò que és erudit– ho veu tot, en última instància, més i millor que la resta de mortals.

dimarts, 20 de juny de 2017

novell: adjectiu; té dues accepcions

Segons el Diccionari Català Pal·las la paraula novell, adjectiu, indica, en la seva primera accepció: principiant, mancat d’experiència, nou, recent, modern, primerenc…
*          *          *
Tots aquests adjectius hi ha qui els aplica de ple al bisbe de Solsona, Xavier Novell, que ha aixecat –entre alguns dels seus seguidors– una nova polseguera per una glossa publicada fa dies al Full dominical fent un comentari sobre la família en base al document Amoris Lætitia. Ha faltat temps als mitjans per fer-ho conèixer amb bombo i platerets: tots els diaris de paper i digitals, tots els telediaris, totes les tertúlies…
Tots coneixeu el meu estil pastoral presencial i directe. Sóc un bisbe que m’agrada ser a tot arreu, que frueixo inventant i executant, que em plau el contacte amb la gent. Aixi es definia ell en un escrit al Full el 2015 i així continua. Les persones amb responsabilitat han de prendre decisions que probablement no agradin a tothom, però el sentit de responsabilitat els porta a prendre-les. I un bisbe, ens agradi o no, sigui més o menys simpàtic, té unes obligacions que ha d’assumir.
No he seguit la trajectòria de l’actual bisbe de Solsona, però des que va entrar al bisbat el 2010 no ha parat de rebre queixes. Se’l titlla de tot. Se li fa qualsevol comentari en contra. Sembla que no faci res bé. I el critiquen des de tots els estaments: els mitjans de comunicació, els responsables dels municipis… i fins i tot el clergat: pastor esgarriat…, amb cada glossa la fa grossa…, va marxar de Solsona com a progre i ha tornar com a carca…, de progressista a representant desl sectors més retògrades…, fluctua en tots els temes menys en l’afany de notorietat…, viu a la residència de capellans de Solsona en comptes del Palau Apostòlic…
Fa molt de temps que part de la societat voldria que l’Església fos com un partit polític, que es manifestés d’acord amb allò que és “políticament correcte” i que no s’allunyés ni un pam dels pressupostos dels lobby mediàtics. I no s’accepta que l’església no sigui democràtica, com si la democràcia fos el sursum corda de l’eficàcia en tots els temes. Qui no respira així…: anatema sit!
Estem en una època en la qual s’exalça tot tipus de llibertats, tothom pot dir el que vulgui, pot fer el que li sembli, pot insultar a qui li doni la gana, sobre tot a l’església catòlica (que para l’altra galta abans de tornar-s’hi!). Ah! això sí, hi ha temes tabú (¿no havíem quedat que ja no hi havia tabús?, doncs sí, encara n’hi ha) i hi ha inquisició (ara l’han activada els qui la defenestraven!).
Mai pots opinar (dic opinar!) contra el procés o se’t titlla d’antidemòcrata. Mai pots opinar (dic opinar!) contra la LGTBI, o se’t titlla d’homòfob, sense dret a viure, se’t denuncia als tribunals i el denunciant no ha de demostrar res, és l’acusat qui ha de demostrar que no ho va dir (sic!). Mai pots opinar (dic opinar!) a favor de l’Església o se’t titlla de retrògrad…
Tots els qui defensen aquests plantejaments ho fan des del punt de vista que no hi ha veritats objectives ni absolutes sinó que tot es subjectiu i opinable. No hi pot haver cap veritat absoluta! Peró resulta que aquests mateixos que diuen que no hi ha cap veritat absoluta, en defensen una a tort i a dret. Per a ells no hi ha més veritat absoluta que aquesta: la de que no hi ha cap veritat absoluta. En què quedem, ¿n’hi ha o no n’hi ha?
Les crítiques per la darrera glossa del bisbe Novell han estat fruit de la campanya contra la família –que avui es propaga com un foc atiat pel vent, per les mal denominades “xarxes socials” i per tots els mitjans de comunicació– i que està muntada en aquest nostre univers mundial pel lobby homosexual, que ningú s’atreveix a criticar públicament, que totes les administracions defensen i que la Generalitat ha legislat de manera fòbica. Qui s’oposi a aquesta manera de fer serà cremat a la foguera de la inquisició de la LGTBI.
Però les paraules del bisbe Novell quan parla de l’homosexualitat no són de la seva collita. Cita el Papa ja sigui en l’Amoris Lætitia ja sigui en els comentaris que ha fet sobre aquest tema. En el viatge de tornada de la JMJ de Rio de Janeiro el papa Francesc va dir una frase que –un cop retallada– va donar la volta al món: Si una persona és “gay” (i busca el Senyor i té bona voluntat), ¿qui sóc jo per a jutjar-la? El parèntesi és el que es va treure. Però, a més, no van publicar la continuació. Aquesta frase no vol dir que el Papa aprovi el lobby “gay”, sino que separa ben bé la persona amb aquesta inclinació i el fet de muntar un lobby. Crec que quan un es troba amb una persona així, s’ha de distingir el fet de ser una persona “gay”, del fet de fer un lobby, perquè cap lobby és bo. Són dolents. El Catecisme de l'Església Catòlica explica això d'una manera molt bonica; diu: "No s'han de marginar aquestes persones per això, han de ser integrades en la societat". El problema no és tenir aquesta tendència; no, hem de ser germans, perquè aquest és un, però si hi ha un altre, un altre. El problema és fer el lobby d'aquesta tendència: lobby d’avars, lobby de polítics, lobby dels maçons, tants lobby… Aquest és el problema més greu per a mi."
¿I què més ha dit el Papa sobre el lobby “gay” i les unions homosexuals? Doncs més clar no ho pot haver dit:  no siguem ingenus: no es tracta d’una simple lluita política, és la pretensió destructiva al pla de Déu. No es tracta d'un mer projecte legislatiu (aquest és només l’instrument) sinó d'una 'moguda' del pare de la mentida que pretén confondre i enganyar els fills de Déu.

*          *          *
Segons el Diccionari Català Pal·las l’adjectiu novell indica, en la seva segona accepció: que ve avançat, que ve abans del temps ordinari. 
Sembla ser que el bisbe Novell, fent honor al seu cognom, ha arribat a la diòcesi de Solsona segons aquesta accepció del diccionari: ha arribat abans del temps previst per a tot aquest caramull de campaners retrògads.


dijous, 18 de maig de 2017

art 1 - l'expressionisme abstracte

Mural (1943) - Oli sobre llenç - 2,4 x 6,03m
Jackson Pollock (Wyoming 1912-NY 1956)
The University of Iowa

Des de fa uns mesos hi ha al Guggenheim Bilbao una exposició irrepetible, la primera gran mostra a Europa de l'Expressionisme Abstracte americà des de 1959. Organitzada per la Royal Academy of Arts de Londres i en col·laboració amb el Guggenheim Bilbao és una exposició d’aquelles que cal anar a veure per disfrutar de la pintura que es manifesta sobre el concepte d’Expressionisme Abstracte, aquest gran moviment artístic americà que sorgit després de la Gran Depressió i que esclatà en les dècades dels anys 40 i 50 del segle passat va situar els Estats Units en el centre de l’escena artística. L'Expressionisme Abstracte també se’l coneix com Escola de Nova York, però aquesta denominació abasta altres arts (música, disseny, poesia, teatre…). Amb la fi de la segona guerra mundial i el retorn a Europa de molts dels exiliats, va minvar la influència surrealista i el moviment es va fer més genuïnament nordamericà.

Dona en un bosc (1963) - Oli sobre paper - 73 x 86cm
Willem de Koonig (Rotterdam 1904-NY 1997)
Col·lecció particular
Amb més de 130 pintures, escultures i fotografies procedents de diferents col·leccions públiques i privades de tot el món, hi podem veure obres dels artistes nord-americans de la zona de Nova York vinculats amb aquest moviment, com Jackson Pollock, Mark Rothko, Willem de Kooning, Arshile Gorky, Philip Guston, Franz Kline, David Smith, Aaron Siskind, Robert Motherwell, Barnett Newman…; altres figures de San Francisco com Clyfford Still, Sam Francis, Mark Tobey i Minor White menys conegudes, però no per això menys rellevants, així com a algunes de les moltes artistes que van estar en primera línia del moviment: Joan Mitchell, Helen Frankenthaler (esposa de Motherwell) i Lee Krasner (esposa de Pollock).

PH-950 (1950) - Oli sobre llenç - 2,3 x 1,7m
Clyfford Still (Dakota 1904-Maryland 1980) 
Clyfford Still Museum, Denver
¿Com i on es va fraguar aquest moviment amb formes espontànies? Doncs té les seves arrels en el surrealisme europeu. Entre els emigrants d’Europa a Amèrica hi havia artistes formats a Alemanya o als Països Baixos i van començar a treballar i exposar a Amèrica pels anys 40. L’iniciador d’aquest moviment va ser Arshile Gorky (Armènia 1904-Connecticut 1948) armeni exiliat a Nova York. Va rebre la influència del surrealisme i va fer de pont entre la pintura europea d'entreguerres i l'escola nord-americana. Darrera Gorky els artistes Pollock, Rothko i De Kooning van trencar les convencions establertes i van inaugurar una nova etapa en la pintura. L’Expressionisme Abstracte va ser fruit de l'experiència comuna d’aquests artistes de Nova York que cada un d'ells tenia un estil propi i únic sense una fórmula fixa: cada artista s’expressava amb la seva pròpia llibertat individual. Si bé l'Expressionisme Abstracte sovint es percep com un tot unificat, en realitat va ser un fenomen extremadament complex, variable i polièdric. Principio del formularioNova York es va convertir en aquesta època en la capital artística mundial desbancant París que havia estat, durant segles, l’epicentre de l’art, lloc on anaven a raure artistes, marxants i col·leccionistes.

Groc i taronja (1955) - Oli sobre paper - 1 x 2m
Mark Rothko (Letònia 1903-NY 1970)
Col·lecció particular
El segell d’identitat d’aquest moviment és la mida de les obres: enormes pintures de 2x2m i fins i tot de 2,5x6m. El motiu és que alguns d’ells van començar a treballar en grans murals pel Federal Art Project. Aquesta exposició al Guggenheim Bilbao, posa en relleu la diversitat del moviment com un dels seus factors clau. Els artistes de l'Expressionisme Abstracte són molt versàtils: conceben la superfície de la pintura com all over, cobreixen tota la superfície per tal de significar un camp obert, sense límits en la superfície del quadre: l'espai pictòric es tracta amb frontalitat, no hi ha jerarquia entre les diferents parts de la tela; treballen mides petites o grans, pinten amb colors brillants plans o en relleu, oli sobre llenç o paper, eliminen la figuració, cromatisme limitat: blanc i negre, o colors primaris: magenta, groc i cyan. Alhora expressen les seves emocions i transmeten la sensació d'estar presents en l'obra. Pretenen la trobada entre l'artista i l'espectador, cerquen un “enfrontament”, on el component final d'aquest sigui la percepció de l'observador.
En l'article El misteri de la creació artística Stefan Zweigdavant l'obra d’un artista, es pregunta: ¿Què passa en l’interior de l’artista en aquestes hores de la creació?… Ens trobem davant un fenomen estrany: tots els creadors, ja siguin poetes, pintors o músics mai ens revelen el secret de la seva creació. I és que l'artista quan crea està en èxtasi -en éktasis: en estat de suspensió dels sentits i de l'activitat fisiològica-, està “fora de si mateix”. I si està fora… ¿on està? La resposta és molt simple: està en la seva obra, no està en el nostre món, sinó en el món de la seva obra. L’artista només pot crear el seu món imaginari obidant-se del món real.

Aigua del molí de les flors (1944) - Oli sobre llenç - 1 x 1,2m
Arshile Gorky (Armènia 1904-Connecticut 1948)
Metropilitan Museum of Art, NY
L'experiència que ens trasmet Arshile Gorky és que «pintar un quadre no és un procés dirigit per la raó sinó un acte espontani, una acció corporal dinàmica, un automatisme psíquic, allò que que em fa sortir de la ment símbols i emocions universals». I la tècnica que ens conta Pollock consisteix en «no treballar amb utensilis tradicionals, sinó mitjançant la tècnica del dripping, el «degoteig», que consisteix a deixar regalimar la pintura des d'un recipient amb el fons foradat i que jo sostinc a la mà. D'aquesta manera pintar no ho faig amb la mà, sinó amb un gest de tot el cos.  No treballo sobre el llenç sinó ficat en ell. Estenc la tela sobre el sòl i corro i ballo al seu voltant i dins d'ella, vessant la pintura de manera uniforme. Puc caminar al voltant de la tela, treballar des de qualsevol dels seus quatre costats i introduir-me literalment dins del quadre…».


*          *          *


Mandres (1961) - oli sobre llenç - 2,2 x 2m
Joan Mitchell (Chicago 1925-Paris 1992)
Col·lecció particular
No podem acabar sense deixar de parlar de l’audàcia de dues dones que van col·laborar en gran mesura amb el seu suport i determinació a la projecció d’aquests artistes. Parlem de dues galeristes: Peggy Guggenheim (NY 1898-Venècia 1979) néta de  Salomon Guggenheim amb la seva galeria Art of This Century i Betty Parsons (NY 1900-NY 1982) amb la seva Betty Parsons Gallery. Dues dones que van entrar en el mercat de l’art d'una manera ben diferent però ambues van aconseguir –l’una com a mecenes i col·leccionista i l’altra amb contractes amb els artistes– que els artistes de l’Expressionisme Abstracte de New York agafessin nomenada.