Aquest és el darrer escrit sobre Saint-Exupéry. Hauria de ser molt llarg ja que per parlar de la seva inacabable llista d'amics i de com vivia l'amistat hauríem d'haver estat al seu costat per conèixer-ho. Cosa impossible. Però deixo aquí uns trets que penso que són els que el fan d'Antoine de Saint-Exupérie –Tonio o Saint-Ex com li deien els amics– un exemple de com es pot viure, a fons, la virtut de l'amistat
* * *
Un aspecte molt important en la vida de Saint-Exupéry és l’amistat i de quina manera va tenir cura dels amics. L’amistat va ser una constant en aquest personatge i val a dir que quan feia un amic el tenia per sempre. Era un home amb veritables amistats, era l'home amic. En podríem citar un bon grapat: molts d’ells eren aviadors, companys de les línies aèries, d'altres escriptors, editors, companys d'escola…
Charles Lindberg i Anne Morrow, Jean-Marie Conty, Léon-PaulFargue, Jean Prévost, Lewis Galantière, André
Gide, Paula Hentschell, Noémie i Marguerite (serventes de la comtessa de
Tricaud), Ivonne de Lestrange, Odette de Sinety, Renée de Saussine, Nelly de
Vogüé, Sylvia Hamilton… i, per damunt de tot, Louise de
Vilmorin, la seva primera nòvia, que el va deixar per la seva desordenada i
accidentada vida i es va casar amb André Malraux. Louise li inspira el
personatge de Geneviève a Courrier Sud.
Aquí
parlarem de quatre d’ells, tres aviadors: Jean Israël, Jean Mermoz i Henry
Guillamet, a qui dedica Terra dels homes,
i un escriptor, Léon Werth a qui dedica El
petit príncep.
Saint-Exupéry
admira Mermoz encara que no comparteixi les seves idees i el seu compromís amb
el moviment nacionalista cristià Croix-de-Feu,
malgrat durant aquest període, ensenyés els fonaments de l'aviació a molts
joves desfavorits. Després de la dissolució de Croix-de-Feu pel Front Popular en 1936, es va convertir en
vice-president del Partit Social Francès (PSF). Sovint discuteix amb Antoine de
Saint-Exupéry sobre els seus punts de vista polítics, però els dos homes van
aconseguir preservar la seva amistat malgrat les seves diferències
ideològiques. Ell sempre hi era quan Saint-Exupéry el necessitava i no va
dubtar a prestar-li diners quan els necessitava. En un article publicat a Marianne en 1935, lloa la seva
"lleialtat professional" i el seu desinterès pels diners.
Famós,
Mermoz s’hauria pugut acontentar de treure profit de la seva fama i deixar
d’arriscar la seva vida. Però el diner no compra l'amistat dels homes lligats
de per vida pel fet d’haver passat, plegats, un grapat d’esdeveniments.
Res mai, efectivament, no reemplaçarà el company perdut. Els vells
companys no es creen. Res no val com el tresor de tants records comuns, de
tantes hores dolentes viscudes plegats, de tantes discussions, reconciliacions,
impulsos del cor. Aquestes amistats no poden ser reconstruïdes.
La grandesa d’un ofici és, potser, per damunt de tot, la d’unir els
homes: no és més que un veritable luxe, el luxe de les relacions humanes. No es
compra pas l’amistat d’un Mermoz, d’un company al qual les proves viscudes
plegats han lligat per sempre a nosaltres.
Quan
Saint-Exupéry s’assabenta de la seva mort, escriu diversos articles en els
quals ret homenatge al pilot coratjós. En un primer moment, manté l'esperança
de trobar al seu amic sa i estalvi. Després s’incrementa el seu dolor i s’obliga
a admetre la seva absència. Els seus companys el necessitaven com es necessita
el pa quan es té gana. El 1937, un any després de la seva mort, per allunyar el mal i apagar un silenci més
terrible que la mort, Saint-Exupéry li dedica diversos articles a les revistes Marianne i l’Intransigeant.
Recomanat
per Jean Mermoz, amb qui havia fet el servei militar, va ser contractat per la
companyia Latécoère el 1925. Ell és qui s'encarrega d'iniciar Saint-Exupéry, acabat
d’arribar, en les dificultats de la línia Tolosa-Barcelona-Alacant en 1926. Una
amistat duradora lliga des d’ara els dos homes i tres anys més tard, quan Henri
Guillaumet es casa amb Noëlle, a Buenos Aires, Antoine és un dels seus
testimonis.
El 13
de juny 1930, quan ell va creuar els Andes per la línia de correu Aeropostale,
es va veure atrapat en una tempesta de neu i el seu avió es va estavellar prop
del llac Laguna Diamante, a una altitud de 3250m. En ple hivern austral,
l'aviador camina durant cinc dies amb l'esperança que trobin el seu cos, ja que
si no, la seva dona no cobraria la prima de l'assegurança fins després de
quatre anys. Un noi de 14 anys, Juan Gualberto García, el va trobar prop de la
Laguna Diamante.
 |
| L’avió Potez 25 de Guillaumet després de l’accident als Andes |
–En Guillaumet… viu!
I tots els desconeguts que hi havia allí s’abraçaren. Deu minuts
després m’havia enlairat… i vaig aterrar sobre una carretera havent’hi
reconegut, no sé per què, el cotxe que et duia no sé on… Va ser un bell
encontre. Tots ploràvem i t’escalfàvem en els nostres braços, viu, ressuscitat,
autor del teu propi miracle.
“En la neu es perd tot sentit de conservació. Després de dos, tres,
quatre dies de marxa no es desitja més que el son. Però em deia: la meva dona,
si creu que visc, creu que camino. Tots tenen confiança en mi. I soc un pòtol
si no camino. El que he fet,
t’ho juro, no ho hauria fet mai cap animal. Des del segon dia la meva feina més
dura va ser impedir-me a mi mateix de pensar. La meva situació era desesperada.
Per tal de tenir el coratge de caminar, em calia no considerar-la.”
La seva grandesa és sentir-se responsable. Responsable d’ell, del
correu i dels companys que esperen.
El
juliol de 1939, Saint-Exupéry li fa costat quan guanya quan la Ruban bleu per la primera travessa sense
escales de l'Atlàntic Nord amb l’avio Lieutenant de Vaisseau. Veritable exemple per la gent
de la seva professió, Henri Guillaumet va ser abatut el 27 de novembre de 1940,
per error, per un caça italià, mentre volava sobre la Mediterrània, en un viatge
cap a Síria, amb el seu cuatrimotor Farman-Le
Verrier.
Enginyer
civil, Jean Israël és tinent d’aviació a la reserva. Mobilitzat per la
declaració de guerra el 1939, el van enviar al grup 2/33. Saint-Exupéry arriba
a aquesta unitat el mes de desembre i de seguida es va fer amic de diversos
aviadors entre ells Jean Israël. Comparteixen una barraca coberta amb una xapa
ondulada on el fred enforteix els homes. Jean Israël serà el pilot heroi de Pilot de guerre ja que va demostrar un
coratge excepcional en les missions suïcides a Arras. Aquest pilot "amb un
gran nas jueu i molt vermell" ocupa un lloc especial en el llibre de
Saint-Exupéry on hi denuncia l’antisemitisme i hi descriu les accions heroiques
d'Israël, membre jueu del seu esquadró, que mai va amagar la seva condició de
jueu i la va defensar al llarg de tota la seva vida. Pilot de guerre fa reviure l’hostilitat antisemita entre alguns
francesos.
El 1939
Israël és abatut i capturat pels alemanys i empresonat a Arras i el 1942 és
traslladat al camp especial de Lübeck, a Silèsia. Pilot de guerre es publica a París el novembre de 1942. La
premsa col·laboracionista l’acull amb denúncies. Primer va ser censurat i
finalment prohibit per les autoritats d'ocupació. Al campament de Lübeck s’introdueix una còpia clandestina de Pilot de guerra i és quan Jean Israël
s’assabenta de la tempesta que va despertar a França la menció de la seva
valentia a Pilot de guerra. Jean
Israël aprèn i aprecia, mentre està empresonat, el missatge del seu amic
Saint- Exupéry.
El
1944, quan portava el seu cinquè any de captiveri a la presó, s'assabenta de la
mort d'Antoine de Saint-Exupery, notícia que el deixa trasbalsat.
 |
| Nomenat al Premi Goncourt per Vol de nuit, no el va guanyar, però s'endugué el Femina |
Saint-Exupéry
admirava Léon Werth pel seu escrit Clavel,
soldat, un relat violent en contra de la guerra, escrit el 1919, que va
causar escàndol quan es va publicar però que va esdevenir el relat més fidel de
la guera de trinxeres.
Léon i
la seva esposa, Suzanne, actuaven en la clandestinitat i el seu apartament, a
Paris, va servir per refugiar famílies jueves, pilots canadencs i britànics que
havien estat abatuts, reunions secretes de resistència, transmissions de ràdio
il·legals, guarda de documents d’identitat falsos…
Antoine
i Léon es veuen sovint, sopen plegats a Paris o a Saint-Amour, a Jura, on Léon està refugiat, i ho aprofiten
per intercanviar els seus punts de vista. Sembla ser que Tonio va “retornat la joventut” a Léon Werth. Les seves converses
són emocionants per l’esperit i delicioses per la discussió intel·lectual. Les
converses entre Antoine i Léon són l’origen de reflexions sobre la vocació de
l’home en el món, sobre principis d’economia política i de consideracions sobre
la guerra i el desenvolupament de les societats. Antoine de Saint-Exupéry diu
de Léon que és "el fruit d'una civilització", "el guardià d'una
opinió particular i profunda."
A la
Pasqua de 1939, Antoine va anar a Saint-Amour i troba Léon sol, afamat i pelat de fred. Els dos
amics dinen a Fleurville, a la vora del Saôn, en companyia d’uns mariners.
Antoine mai oblidarà aquesta trobada que transcriu en el capítol III de la Lettre à un otage.
A
mitjans d'octubre de 1940, Saint-Exupéry va tornar a Saint-Amour i llegeix a Léon algunes
pàgines del seu manuscrit Citadelle.
Léon Werth li aconsella que abandoni França i li confia el seu manuscrit 33 Jours. Quan va arribar als Estats
Units, Saint-Exupéry s’encarrega d’escriure-li un pròleg i cercar qui li
publiqués el llibre però sense èxit. El seu prefaci, originàriament titulat Lettre à Léon Werth es converteix en Lettre à un otage i apareix, com a peça
independent, el 1943.
En el
seu refugi, Léon Werth escriu un diari que es publicarà el 1946 sota el títol Déposition. Dedica moltes pàgines a
Antoine de Saint-Exupéry i aquestes es publicaràn per separat, en 1948, en un
llibre anomenat Saint-Exupéry
tel que je l’ai connu.
Saint-Exupéry
va dedicar la seva darrera obra, Le petit
prince, a Léon Werth amb aquesta meravellosa dedicatòria, probablement la
millor de tots els temps:
Demano perdó als infants d’haver
dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una
excusa seriosa: aquesta persona gran és el millor amic que he tingut al món. Tinc una
altra excusa: aquesta persona gran ho comprèn tot, fins i tot els llibres per a
infants. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a
França, on passa fam i fred. Vegeu si li
cal ésser aconsolada. Si totes aquestes excuses no basten, vull dedicar aquest
llibre a l’infant que fou aquesta persona gran. Totes les persones
grans han començat per ésser infants. (Però pocs se’n
recorden.) Corregeixo doncs la dedicatòria:
A LÉon Werth
quan era infant
