divendres, 21 de desembre del 2012

nadal

Nativitat - Galleria Nazionale di Arte Moderna - Roma
Fa uns dies vaig veure el final de la pel·lícula Els deu manaments, de Cecil B. DeMille. Feia temps que no la veia. Un film èpic-bíblic de 1956, un mite del cinema, un oscar als efectes especials, amb la famosa escena de Moisès (Charlton Heston) obrint el pas del mar Roig. Quan el faraó Ramsés (Yul Brynner) torna al palau després de la desfeta del seu exèrcit, sepultat sota les aigües del mar, i la seva esposa i reina Nefertari (Anne Baxter) l’increpa per no haver sabut desfer-se de Moisès, Ramsés li contesta amb aquella frase lapidària: el déu de Moisès, és Déu!
Per Nadal val la pena que –en l’ambient de l’Any de la fe promogut per Benet XVI– recordem aquest «desig de Déu» inscrit en el cor de l'home i que només en Déu podrem trobar la veritat i la felicitat que busquem sense parar. Aquest «desig» no ha desaparegut del tot i continua traient el cap, de moltes maneres, al cor de l'home.

Aquesta afirmació podria semblar una provocació en l'àmbit de la cultura occidental secularitzada ja que molts contemporanis objecten que no s’adverteix de cap manera un desig tal de Déu; en realitat Ell ja no és l'esperat, el desitjat, sinó més aviat una realitat que deixa indiferent, davant la qual no s'ha de fer ni tan sols l'esforç de pronunciar-se.
El desig humà tendeix a aconseguir determinats béns concrets, però es troba davant un gran interrogant: ¿què és, de veritat, "el" bé, això que és diferent de mi mateix, que jo no puc construir, però que he de reconèixer i que em pot sadollar de veritat? L'home coneix bé allò que no el sacia, però no pot imaginar o definir què li faria experimentar la nostàlgia de felicitat que porta al cor.
Hi ha satisfaccions que deixen un rastre positiu, pacifiquen l'ànima, ens fan més actius i generosos… D'altres, després de la llum inicial, deceben les expectatives que havien suscitat i deixen al seu pas amargor, insatisfacció, sensació de buit. Cal assaborir les alegries veritables per tal lluitar contra la banalització i l'aplanament de la vida actual.
Com deia un amic meu, avui el jovent ja s’aixeca cansat. I la nostra societat també està cansada… de pensar. És que pensar és molt complicat. Si penso, no puc fer qualsevol cosa, no puc: anar a viure amb una noia sense casar-me, casar-me sense voler tenir fills, divorciar-me, dir amén a qualsevol plantejament per tal de no discutir o manifestar el meu punt de vista (no políticament correcte)… Com l’altre dia en una tertúlia frívola d’aquestes que surten cada dia per la tele, una noia de les que hi participava, comentant el twitter del Sant Pare va dir: no me’l penso pas ni mirar, que si no he de desmuntar tot el que tinc muntat a casa. Efectivament, si un pensa ha de desmuntar unes coses i muntar-ne unes altres, perquè si no, en comptes de viure com penso, acabo pensant com visc. 
Per això és millor no pensar. Però si penso… he de respondre a les qüestions plantejades abans sobre el bé. Els ulls reconeixen els objectes quan la llum els il·lumina. D'aquí que aquesta és la llum que hem de cercar per assolir el bé i arribar a la fe. Però, ¿què és la fe? ¿Té sentit la fe en un món on ciència i tècnica han obert horitzons fins fa poc impensables? ¿Què significa creure avui? Ens cal una renovada educació en la fe, un coneixement de les seves veritats, dels esdeveniments de la salvació.
Progrés i benestar mostren avui també les seves ombres: l'home no sembla que sigui ni més lliure ni més humà, persisteixen moltes formes d’explotació i cert tipus de cultura ens ha educat en creure només en allò que es veu i es toca amb les pròpies mans. Per això un acaba per creure en qualsevol cosa. I tornen a aparèixer aquelles preguntes fonamentals: ¿quin sentit té viure?, ¿hi ha un futur per a l'home?, ¿en quina direcció he d’actuar per aconseguir un resultat bo i feliç de la vida?, ¿què hi ha darrera el llindar de la mort? Necessitem amor, esperança, un fonament segur, un terreny sòlid que ens ajudi a viure enmig de les crisis, les dificultats, les obscuritats i els problemes quotidians.
La fe ens dóna tot això: aquest confiat lliurar-se a Déu em dóna una certesa diferent, però no menys sòlida, que la que m'arriba del càlcul exacte o de la ciència. La fe no és un simple assentiment intel·lectual de l'home sobre Déu, és un acte amb el qual em confio lliurement a un Déu que és Pare i m'estima, que neix a Betlem, que m’ha mostrat el seu rostre i s'ha fet proper a cadascun de nosaltres.
La fe és un do de la gràcia de Déu, però és també un acte autèntic i profundament lliure i humà. La fe no és contrària ni a la llibertat ni a la intel·ligència: les implica i exalça. La fe és un sortir d'un mateix, de les pròpies seguretats, dels propis esquemes mentals, per confiar en l'acció de Déu i aconseguir la veritable llibertat, la identitat humana, l’alegria del cor, la pau amb tots. La fe és fiar-se del projecte providencial de Déu sobre la història. La fe és un assentiment amb el qual la nostra ment i el nostre cor diuen «» a Déu, confessant que Jesús és el Senyor; i així aquest «» ens transforma la vida, ens la fa nova, rica d'alegria i esperança, ens obre el camí cap a la plenitud.
En aquest Any de la fe que ha convocat el sant Pare fóra bo que cada u de nosaltres pensem com el podem viure par tal que creixi la nostra fe en el Déu veritable i arribem a estimar els demés sense mesura.

Bon Nadal!




dilluns, 26 de novembre del 2012

les virtuts ll: la paciència

No podem parlar de la virtut de la paciència sense relacionar-la amb el temps, ja que està intrínsecament relacionada amb ell. Doncs haurem de començar per parlar del temps, no l’atmosfèric, és clar. Però, ¿què és el temps? El temps és una mesura per la qual establim una successió de fets, aconteixements o variacions, l’un darrera l’altre, perceptibles per un observador. Així quan plou o fa sol, quan es juga una competició o quan una criatura creix, el temps passa i per això podem establir un present, un passat i un esdevenidor.
Els grecs tenien dos conceptes del temps: un concepte quantitatiu, el cronos, el temps del rellotge, el que mesura el pas de les hores, minuts i segons; i un concepte qualitatiu, el kairós, un temps acronològic i que fa referència a un moment oportú, a allò que estàvem esperant i ara ens arriba, a allò que ho faig ara o no ho podré fer, ja que no tornarà a passar: el temps no torna, sempre va endavant.
Precisament perquè el temps no té marxa enrera, moltes vegades pensem en ell com un enemic, com un aspecte de la vida que ens atemoreix perquè ens acosta al punt final, a la mort, a la incertesa del més enllà, a la finitut del méu ésser. L’home és un ésser temporal i viure en el temps vol dir acceptar la meva realitat personal, vol dir acceptar que la intemporalitat i la immortalitat –aquest desig d’eternitat que tots tenim– ens arribaran després de la mort.
Hem d’estimar el temps amb les seves cadències: amb les seves lentituds, amb els canvis sobtats i inesperats, no podem angoixar-lo, ni enverinar-lo, ni plorar-lo, no l’hem de témer, ni cremar, ni matar. Hem de viure el temps tal com passa (sempre passa igual, encara que no ens ho sembli i diguem: avui m’ha passat el dia volant!). Serem el que hem de ser si aprenem a viure en el temps, si som pacients.
Inicis
…estat actual…
…acabada!












En el temps em veig obligat a escollir, a prendre decisions, a reaccionar, a adaptar-me a les situacions, persones i aconteixements enmig de la corrent d’un onatge que sempre m’empeny endavant, però mai d’una manera rectilínia ni d’acord amb les meves previsions, sempre en progrés, sempre esperant, sempre madurant i sempre… disponible. Som obra del temps, el temps ens modela, ens fa únics, ens fa persones… Al bressol som un munt de potencialitats i quan jeurem al llit de la mort allà hi haurà un home singular, inconfusible, irreemplaçable, un exemplar únic plasmat pel temps.
I tot això ¿què té a veure amb la paciència? Doncs la paciència és l’art del patir, del saber esperar, de deixar passar el temps soportant dificultats i contratemps per tal d’aconseguir un bé. La paciència és una actitut contrària a l’activisme desaforat d’avui que ens porta a no tenir temps per a res i a confondre-la amb un retard improductiu. La paciència exigeix una vida concentrada, vigilant, infadigable.
No creixem de cop, no estimem en un dia. El nostre cor és lent, necessita temps per sortir de la infantesa, arribar a la maduresa de l’adult i afrontar la realitat de la vida. La paciència ens ajuda a fer tot això en una espera esperançada. La paciència és contrària a la pressa i qui la té està impedit per viure i disfrutar del present, de cada instant de la vida. Només la paciència ens descobreix el gust del moment fugisser ja que és ella la que estima la veritat del temps i s’aplega a ell com els grans d’un brot de raïm. François Rabelais deia: Tot arriba al seu temps per al que sap esperar.
La paciència és més que una virtut, és una actitut existen- cial de la per- sona, una capa- citat mental que ens permet con- trolar els impulsos. Qui és pacient, és just, és fidel, conserva el domini sobre si mateix. La paciència no és passivitat, no és aguantar-se, és fortalesa per acceptar amb serenitat tots els viaranys pels que ens porti la vida i que ens ajuden a créixer: una malaltia, un seriós obstacle, una tasca difícil, un error d’un altre, contrarietats…
La paciència dóna a l’amor tot el temps que necessita per passar les rosades, les llàgrimes, els somriures, les hores obscures, les febleses i perdons mutus. Això no s’adquireix ni amb presses ni amb defalliments vers les profunditats de la riquesa vital de l’altre. S’adquireix pensant en l’altre abans que en mi mateix i essent conscient que també jo puc ser insoprtable per a l’altre.
Aconseguir el bé és arribar al darrer replà de la llarga i estreta escala de la vida. I ho farem si –fruit de la paciència: com més se’n gasta, més se’n té va dir el gran bisbe Torras i Bages– som capaços de pujar esglaó rera esglaó, sense angoixes, sense aclaparaments… Si sabem esperar, si sabem callar, si no ens precipitem, si no contestem d’una manera irada a qui ens impacienta, si sé deixar per demà això que ara faria enfadat, si sabem treballar somrients, si se estar-me d’un caprici… i si prenem una cullerada de paciència cada dia, viurem, de veritat, la virtut de la paciència.

diumenge, 4 de novembre del 2012

la llibertat


¿Què és la llibertat? ¿Existeix una veritable llibertat? ¿Som lliures cada un de nosaltres? ¿Ser lliure és fer sempre el que em dóna la gana…? En el món actual, on cada dia veiem que molta gent fa coses inversemblants, un es pregunta: ¿això és fruit de l’exercici de la llibertat?, ¿és realment lliure la persona que fa el que li dóna la gana al marge de qualsevol altra consideració?
Fer simplement el que un vol, anar on li vingui de gana, sense normes, sense disciplina, sense reciprocitat amb els demés, sense compartir-la amb els altres porta a l’esclavatge. Jean Paul Sartre senyala com a tragèdia de l’home el fet d’estar condemnat a una llibertat que deixa, a les seves mans, decidir què és allò que ha de fer de si mateix. Té raó, és una tragèdia haver de decidir, sempre, cada dia, allò que he de fer, sobre tot allò que he de fer amb la meva vida… Però hem de tenim clar què és la llibertat.
La llibertat és un do que Déu ha donat a la naturalesa humana, creada a imatge i semblança seva. És la capacitat de poder escollir, de prendre les pròpies decisions per tal que busquem, sense coaccions, al nostre Creador i, adherint-nos a ell, arribem a la plena felicitat. És un do pel que podem fer una cosa o no fer-la, pel que podem fer el bé o el mal, estimar o matar. Hauríem pogut ser creats amb un impuls irresistible vers el bé, però el Creador va jutjar que seríem millors si el servíem lliurementLa llibertat és exclusiva dels éssers humans, ja que els animals actuen impulsats pels seus instints. Nosaltres no fem el bé ni per instint ni com esclaus (que no són lliures per actuar d’una altra manera), sinó perquè tenim responsabilitats davant el món. Si elegim el mal, abusem de la llibertat, ens enverinem, ens envileix, ens humilia, ens fa mal…
Retrat de sant Tomàs Moro,
por Hans Holbein el Jove
 
   

Un aspecte intrínsecament lligat a la llibertat és la responsabilitat dels actes de la persona en la mesura que és un acte voluntari amb ple coneixement i plena advertència. És la llibertat "de les consciències" ben formades, que obliga a actuar d'acord als imperatius interiors, com Tomàs Moro que, pres a la Torre de Londres per no doblegar la seva consciència a la voluntat del rei, diu a un dels consellers que, per amistat, li suggeria que firmés a favor del rei: escolta, amic, quan un cop morts anem a l'altre món i tu vagis al cel i jo a l'infern, ni per amistat no voldràs acompanyar-me a l'infern?

Avui s’exalça la llibertat fins a l'extrem de considerar-la com un absolut: la font del tots els valors. Per aquest motiu s’està orientant a concedir a la consciència de l’individu el privilegi per fixar, d’una manera autònoma, categòrica i infal·lible, la pròpia llei moral –els criteris sobre el bé i el mal– i actuar en conseqüència, renunciant a acceptar la llei moral que Déu ens ha donat. A partir d’aquí, aquesta llibertat li permetria crear “valors” i crear la mateixa “veritat”.

Sovint la llibertat fa que l’individu sigui concebut com a subjecte autònom, com si visqués sol al món, al marge de la relació amb els demés i de la responsabilitat amb ells. Com si no hi hagués cap veritat que hagi de creure ni llei que l’afectés. S’organitza la vida social a partir de desitjos subjectius i mutables, sense cap referència a una veritat objectiva prèvia, sense aquesta llei natural i universal impresa en la mateixa naturalesa de la persona humana que fa que qualsevol persona, al marge de les pròpies creences, dotada de raó i que viu en la història, ha de fer el bé i evitar el mal, preservar, transmetre, respectar i conservar absolutament la vida humana, millorar les riqueses del món, cultivar e tracte amb els demés, contemplar la bellesa… tot això per defensar la dignitat de la pròpia persona i no per l’instint natural de conservar la pròpia vida física.
Una llibertat que prescindeix de la veritat, que es resigna a considerar l’home incapaç de la veritat, com si aquesta fos massa gran per a ell, és l’origen de la crisi d’Occident. Si per l’home no hi ha una veritat, mai no podrà arribar a distingir entre el bé i el mal. Els coneixements de la ciència es tornen ambigus: poden obrir portes al bé, però es poden convertir en una amenaça, en la destrucció de l’home i del món. Només cal recordar com es va arribar al summum de l’aberració al tercer Reich quan, parlant d’Auschwitz, Rudolf Hess deia: la capacitat dels crematoris, la força de la combustió i el funcionament ininterromput, va constituir un programa fascinant i harmoniós, una inesperada conquesta tècnica

L’aspecte més important de la llibertat no és de caire físic (l’esclavitud, l’opressió, la subjeccció per part d’altres), no va lligat a l’estar tancat o reclòs en un lloc determinat i que no ens permet disposar de la nostra vida com voldríem. Hi ha la libertat interior, la llibertat de l’esperit. Les cadenes de l’esclavatge només lliguen les mans, és l’esperit, la raó, el que fa a l’home lliure o esclau. Confuci deia: és més fàcil apoderar-se del cap d’un exèrcit que desposseir un miserable de la seva llibertat. És que la llibertat no és una conquesta nostra, és una qualitat inherent a la persona humana. Si no tenim llibertat interior, ¿quina altra llibertat esperem poder tenir? Un pot estar al mig del carrer i fer el que li sembli, però ser esclau de les seves passions, dels seus capricis, de les seves inclinacions, sense la voluntat d’actuar amb llibertat.
Hem de tenir clar que la llibertat sempre és condicionada. Jo no puc fer sempre el que em doni la gana, ja que en tota situació estic condicionat: per la família on he nascut i la que tinc ara, pel lloc d’on sóc, pels amics i companys que tinc, pels estiudis que he fet, pel treball que exerceixo, pel sou que cobro… Tot això condiciona el meu actuar i el més important és que aquests condicionaments els he de decidir jo, no puc deixar que ningú me’ls imposi des de fora. Qualsevol elecció, fruit de la meva llibertat, fa que deixi molt més del que aconsegueixo amb la tria: quan trio una carrera, deixo totes les demés, quan em comprometo amb una noia, deixo de banda tota la resta, quan em decideixo per una feina m’oblido de les altres ofertes…
Aquests darrers dies hem vist, sovint, l’estàtua de la Llibertat de Nova York per les desgàcies ocurregudes pel pas d’un tifó. L’estàtua, situada a l'illot anomenat Liberty Island, prop del lloc on desembarcaven els immigrants europeus fins que aconseguien la llibertat per entrar als Estats Units, té com a nom originari La Llibertat il·luminant el món.


Tan de bo fos sempre així i no ens haguéssim de tapar la cara de vergonya per culpa de les nostres actuacions i la llibertat fos, de veritat, per a tots, allò que Cervantes posa en boca del Quixot mentre instrueix Sancho: La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierran la tierra y el mar: por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida… 

dimarts, 18 de setembre del 2012

música 2: jazz ll


El món del jazz és tan complexe i extens que és  impossible mencionar tots els moviments que hi ha hagut i tots qui han estat figures capdavanteres: ha estat la gran música del segle XX. Quan un s'endinsa en la vida de cada un dels artistes i compositors de jazz s'adona que el jazz no hauria existit sense el tribut humà que cada un daquests homes i dones ha hagut de pagar per arribar a deixar-nos aquest llegat tant impressionant. 

Per culpa del seu estil de vida alcohol, drogues, discriminació, viatges penosos, horaris esgotadors... la seva vida no és com la dels que ens dediquem a feines mes tranquil·les. Pel fet de ser negres el dany que es va produir, als inicis, als musics de jazz, és tan gran un es pregunta si no hi haurà alguna cosa especial en aquest gènere que exigeixi un tribut tan gran.
Dels seus començaments ençà el jazz ha causat estralls entre els qui el practiquen. Buddy Bolden, el que es considera el primer music de jazz de la historia i pioner del jazz a New Orleans, es va tornar boig i va passar 24 dels seus 54 anys en un manicomi. Es va tornar boig perque es va volar el cervell amb la trompeta, deia d’ell Jelly Roll Morton.
Als anys 40 el jazz avançà a una velocitat de vertigen, amb la força i la ràbia d'un incendi inextingible. Aquesta velocitat i aquesta intensitat emocional són les que exigeixen el tribut humà i els homes que el van crear van quedar marcats per les cicatrius d’aquesta lluita. Els músics es veien obligats a tocar nit rera nit, dos o tres cops a la nit, sis o set nits per setmana. I això vol dir tocar, improvisar i inventar sobre la marxa. Tan si era un solista com una de les mítiques orquestres amb el so que la identificava.
El músic de jazz no pot esperar (com ho pot fer un escriptor) que li arribi la inspiració. Inspirat o no han de seguir fent música cada dia, en cada actuació. Aquesta exigencia d'improvisació i invenció constant fa que estigui en una alerta creativa continuada, en una disposició habitual per inventar. Això va fer que molts s’endinssessin en l’alcohol i les drogues pensant que els acostaria a la capacitat infinita d’invenció.
Quan t'acostumes a escoltar música de jazz és de tan alt nivell que qualsevol cosa que no estigui tocada amb aquesta grandesa et deixa indiferent. El sentiment que et desperta un músic de jazz quan toca és tan subtil que no té res a veure amb escoltar aquesta mateixa música tocada per una banda. Això fa que els músics hagin de posar tot el que són i tot el que tenen –la seva experiència, els seus sentiments, la seva saviesa: és a dir, tota la seva vida– en la música.
Charlie Parker deia: la música si no la vius no et surt de la trompeta. I per escoltar bé el jazz, s'ha de veure, has de veure com Louis Armstrong toca la trompeta, com Thelonius Monk acribilla el piano (el toco com em dóna la gana), o com John Coltrane acarícia el saxo. Ara, que ja no els podem veure al natural, encara en podem gaudir veient-los en una gravació.
En aquest escrit em limitare a citar aquells que ja no estan entre nosaltres i que han marcat l'inici de la historia del jazz i ens han deixat una empremta inesborrable. Podeu clikar els enllaços per escoltar una peça de cada intèrpret.
Avui, ara, a qualsevol lounge de Brooklin, pots escoltar un grup de jazz que comença i que d’aquí a deu anys serà a la primera fila.

  
1900 Ragtime
Scott Joplin – Pianista i compositor (1868-1917 – 50 a). Gran habilitat musical. Als 8 anys ja tocava el piano. Donà un gran desenvolupament al ragtime.

1910 Estil New Orleans – Original Dixiland Band
Buddy Bolden
BUDDY BOLDEN (King Bolden)Trompeta (1877-1931 - 54 a). El primer músic de jazz de la història. Pioner del jazz a New Orleans. No hi ha cap música seva enregistrada.
kid Ory – Trombó i Director d’orquestra. (1886-1973 - 87 a). Creador del jazz de New Orleans.
King Oliver – Trompeta i Director d’orquestra. (1885-1938 - 53 a). Creador del jazz de New Orleans. Tocava la trompeta a l’orquestra de Kid Ory.
Jelly Roll Morton (Ferdinand Joseph LaMothe) - piano (1890-1941 - 51 a). Els solos de piano de Morton el 1923, constitueixen el millor testimoni de la transició entre el ragtime i el jazz pròpiament dit.

1920 Estil Chicago
Duke Ellington
DUKE ELLINGTON (Edwar Kennedy Ellington) – Piano (1899-1974 – 75 a). Creador per exel·lència. Mestre de mestres. Gentelman del jazz.
LOUIS ARMSTRONG (Pops i Satchmo)Trompeta (1900-1971 – 71 a). Un dels millors trompetistes del món. So impecable. Domini del vibrato. Va fer del jazz l’art dels solistes. Creador de l’scat*.
Bix Beiderbecke – Trompeta (1903-1931 - 28 a). Tenia un to elegant i espectacular i va ser un gran innovador.
EARL HINES  – Piano (1903-1983 – 80 a). Un desl millors pianistes del jazz i gran improvisador. Va tocar amb Armstrong durant molts anys.
Louis Armstrong
Coleman Hawkins – Saxo (1904-1969 - 65 a). Tocava el saxo amb una sonoritat meravellosa.
LESTER YOUNG (Pres) – Saxo i Clarinet (1909 1959 - 50 a). Un dels millors i més influents saxofonistes.
BEN WEBSTER – Saxo (1909-1973 - 64 a). Un dels tres grans saxofonistes del jazz junt amb Coleman Hawkins i Lester Young.


1930 Swing
GLENN MILLERTrombó. Director d’orquestra (1904-1944 – 40 a). El seu instrument arribà a tenir un so brillant i expressiu.
COUNT BASIE – Piano (1904-1984 - 80 a). Un dels músics més populars de la histria del jazz. Durant cinquanta anys va ser director d’una famosa big band i va participar en cinc pel·lícules.
Billie Holiday
BENNY GOODMANClarinet. Director d’orquestra (1909-1986 - 77 a). Conegut com a King of Swing. Ell amb Miller i Bassie van ser els màxims representants d’aquest estil.
HARRY CARNEY – Clarinet i saxo (1910-1974 - 64 a). Pioner del saxo baríton. Té una dicció neta i un so profund. Va tocar a l’orquestra de Duke Ellington durant 45 anys.
BILLIE HOLIDAY (el seu nom era Eleanora Fagan Gough, anomenada Lady Day)Cantant (1915-1959 - 44 a). La gran dama del jazz. Tenia una veu única, aspre i lírica.
ELLA FITZGERALD (Lady Ella i The First Lady of Song)– Cantant (1917-1993 – 76 a). La veu més extraordinària que ha ha gut al jazz: tenia un rang vocal de tres octaves. Dominava l’scat.

1940 Be Bop
Thelonius Monk
THELONUIS MONK – Piano (1917-1982 – 65 a). Per escoltar bé la seva música se l’ha de veure actuar: com movia el seu cos i veure les seves mans quan tocava el piano. Semblava que mai no n’hagués vist cap i tocava molt malament segons les normes del piano clàssic. Va utilitzar el silenci com a recurs artístic.
DIZZI GILLESPIE – Trompeta, cantant i compositor (1917-1993 - 76 a). Creador del jazz afro-cubà. Gran habilitat per a l’scat.

art blakey – Bateria (1919-1990 - 69 a). Va formar el grup Art Blakey and The Jazz Messengers i d’allí van sortir alguns dels millors artistes de jazz.

CHARLIE PARKER (Bird) – Saxo (1920-1955 - 35 a). Un gran geni de la música. El millor saxofonista de la història. El seu estil es basa en la improvisació.

SARAH VAUGHAN (Sassy i La Divina) – Cantant (1924-1990 – 66 a). Una de les tres veus més important al jazz. Gran control del vibrato, tonalitat greu i una versatilitat que li permetia passar del registre greu al soprano. Mestre de l’scat.
BUD POWEL (Earl Rudolph Powell) – Piano i compositor. (1924-1966 - 42 a). La seva vida va passar entre els escenaris i internat per l’esquizofrènia. Gran talent i mestratge.
Wes Montgomery
DEXTER GORDON – Saxo (1923-1990 - 67 a.). Virtuós del saxo i conegut pels seus duels titànics saxofònics amb Wardell Gray.

WES MONTGOMERY (John Leslie Montgomery) – Guitarra. (1923-1968 - 45 a). Autodidacta. Inicialment allunyat del món musical, tocava en clubs.


1950 Cool
Chet Baker
CHET BAKER – Trompeta (1929-1988 - 59 a). Un dels músics més populars.
ART PEPPER (Arthur Edward Pepper, Jr.) – Saxo (1925-1982 - 57 a). Millor músic del West Coast jazz (músics de jazz blancs). La seva addicció a les drogues el va apartar dels escenaris. Però va tornar i aconsegúi un gran èxit.
STAN GETZ (The Sound) – Saxo (1927-1991 - 64 a). Músic blanc amb talent i geni per l’art del jazz. “La meva vida és la música… a expenses de tot el demés de la meva vida”. “Siguem sincers: a tots ens agradaria tocar com ho fa ell (John Coltrane)”
BILL EVANS – piano (1929-1980 - 51 a). Un dels millors pianistes de jazz de la història. També formava part del moviment West Coast jazz. “Poeta del piano” ja que aporta la influència de la música clàssica europea.
JULIAN EDWIN ADDERLEY (Cannonball) – Saxo (1928-1975 - 47 a). Va tocar a l’orquestra de Miles Davis i després va formar, amb molt d’èxit, el Cannonball Adderley Quintet.

1960 Free Jazz
Charlie Mingus
CHARLIE MINGUS – Contrabaix (1922-1979 - 57 a.). Un dels grans músics i compositors de jazz. Va agafar una malaltia degenerativa muscular que el va portar a la cadira de rodes. Així i tot portava i tocava el contrabaix.
JOHN COLTRANE – Saxo (1926-1967 – 41 a). Figura essencial a la història del jazz. Empeny la música. El sentit de l’evolució del jazz es fa audible en ell. Eleva el jazz a nivell d’expressió mai superat.
Elvin Jones
ELVIN JONES – Bateria (1927-2004 - 77 a). Tocà a la banda de Benny Goodman i també amb Charles Mingus i John Coltrane. Va acaber fent la seva pròpia banda The Elvin Jones Jazz Machine.
ROLAND KIRK (Rashaan) – Saxo  (1936-77 - 41 a). Cec de molt petit. Multiinstrumentista: tocava dos saxos a la vegada. Hemiplègic: mig cos paralitzat. Diagnòstic: mai més tornarà a tocar, no podrà ni caminar. Va aprendre a caminar, va pujar escales, va tornar a tocar amb una mà. Deia: –Encara em queda un braç, no?



1970 Fusion
Miles Davis
MILES DAVISTrompeta (1929-1991 - 65 a). Caràcter independent i un dels millors i més influent intèrpret de jazz. Fa del jazz una música amb un valor artístic perdurable. Gran innovador i amb un estil lànguid i melòdic.







* L'scat consisteix en vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit. Louis Armstrong fou el primer en fer-ho i Ella Fitzgerald i Dizzy Gillespie també tenien gran capacitat d’improvisació per fer-ho.

diumenge, 24 de juny del 2012

persones 1 - Dante Alighieri lll - Commedia


La gran obra del Dant és la Commedia. Dins del sistema medieval dels gèneres, comèdia indica una narració que comença amb una situació dolenta i s’acaba de manera feliç. Així, Commedia, l’anomena Dant en el propi text. I serà batejada, pocs anys més tard, com divina per Boccacio que en serà el seu primer editor. És una de les creacions més altes de l’esperit humà, una de les obres bàsiques de la literatura universal, un poema narratiu escrit en tres llibres en el qual el Dant –l’home– entra al reialme dels morts. De la mà de Virgili –la raó humana, la filosofia– es passeja per l’Infern i el Purgatori, i de la mà de Beatriu –la fe, la gràcia, la teologia– pel Paradís.
La Commedia és el llegat d’una aventura interior, individual, d’horror, de salvació, de mort i de vida, que ens ha deixat el Dant. És un poema sacre, un viatge per descobrir i ordenar el món sencer i la pròpia vida. Un llibre com no n’hi ha d’altre comparable. És una obra important i absoluta. Escrita en llengua vernacle, no en llatí, i influit per poetes de la Provença, de la Toscana i de Sicília.
La gran empresa ligüística del Dant va ser convertir les llengües “vulgars”, la que es parlava a cada territori de la península, diversa, fruit de la fragmentació dialectal d’una llengua parlada sense fixacio literària, en una llengua literària i que fos la llengua d’Itàlia. Va construir un monument de veritable humanisme amb arquitectura medieval i posà les bases de l’italià modern. La seva gran capacitat creadora va aconseguir, encara que hagués escrit en vulgar, el grau de poeta summe per la seva “inventiva, expressió pura i bella, i gran saviesa”.
La seva Commedia no deixaria de ser una crònica del segle si el seu geni poètic no l’hagués transfigurat, si la seva inspiració no l’hagués elevat a l’alçada de sublim creació. Als 18 anys Dant ja és un gran poeta, és l’encarnació de la poesia. La multitud de personatges que omple la Commedia conserven la seva humanitat: terrible, purificada, angelical, però humana. Poeta de les ombres i dels morts, la mort no surt per enlloc. No es veu la mort física, la putrefacció dels cossos. Els morts del Dant posseeixen un cos sòlid, sencer, s’assemblen en gairebé tot als vius: parlen, recorden, ploren el passat, profetitzen, ensenyen… Dant tracta tots els morts com si fossin vius.

La Commedia consta de 100 cants, un d’introducció i 33 per cada un dels regnes dels morts, Infern, Purgatori i Paradís. Ni el 100, ni el 3, ni el 33, ni el 9 són arbitraris: el cent és perfecte i conclús, el tres és símbol de la Trinitat, el nou múltiple de tres. Tres són els personatges principals, tres els càntics, tres els versos de cada estrofa, tres les rimes de cada estrofa. Nou són els cercles de l’Infern, nou els cercles del Purgatori i nou els cels del Paradís… En total poc més de 14200 versos en tercines encadenades –versos inventats pel Dant– més o menys enigmàtiques i que si no t’expliquen alguna cosa pots quedar sense entendre res de la història de la Roma antiga, de la Florència i dels estats de la península italiana del segle XIII, del món de la filosofia de l’Antiguitat clàssica, dels principis del cristianisme, de la mitologia, o de la ciència i la cosmologia de l’època.
La paraula “estrelles” acaba el darrer cant de cada regne. El Dant i Virgili surten de l’Infern per un forat, per tornar a la claredat del món, “per on sortírem a reveure les estrelles”. Del Purgatori, quan Virgili ja l’ha deixat, el Dant en surt renovat i purificat per pujar al cel, “net i a punt d’enlairar-me a les estrelles”. Al Cel, després de ser ferit per un llamp que li deixa veure de manera clara la unió hipostàtica, ens diu que el seu desig i la seva voluntat giren com una roda per “l’Amor que mou el sol i les estrelles”.

Aquest gran llegat del Dant va ser recordat per l'Església en l'encíclica In Præclara Summorum que li dedicà el Papa Benet XV en ocasió del VIè centenari de la seva mort el 1921.

*         *         *

INFERN (1304-1307)
El Cant primer és un proemi, una introducció de l’obra, en la qual el Dant insinua el que passarà. Amb els tres primers versos del poema:
Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi rotrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita
el Dant ens situa pels volts de l’any 1300, quan té 35 anys i ja està exiliat, i ens diu que la seva vida està en una selva obscura. Sembla ser que aquest estat d’ànim es degué a l’adonar-se de la corrupció i misèria de l’època que commogueren els seus sentiments pietosos i el dugueren a canviar la seva vida.
L’infern el visita de nit i és una terra sofrent, desesperançada. Comença el viatge ultramundà enmig d’un bosc espès i sense llum, entre el pecat i l’error. El to que fa servir el Dant a l'Infern és realista i moral i el llenguatge és vulgar. L’Infern és un profund abisme en forma d'embut, sota l'hemisferi septentrional, únic habitat de l'esfera terrestre. Quan es troba aquí Dant vol fugir però no pot, i quan recula se li apareix Virgili, el poeta més gran entre els antics, el punt d’intersecció de la cultura cristiana i la pagana. A ell el Dant dedica els millors elogis: tu duca, tu segnore, e tu maestroTu ets el meu mestre i el meu autor / i és de tu sol que he tret a almostes plenes / el bell estil que m’ha vestit d’honor, i l’anomenarà savi famós.
Travessant un vestíbul, on hi ha els indiferents o neutrals que no han fet mai res ni malament ni bé, i cap als que manifesta el poeta el seu màxim menyspreu, Virgili i el Dant arriben plegats a la porta de l’infern que té esculpida aquesta inscripció, amb lletres capitals en gairebé totes les edicions, dirigida als condemnats que la travessen:
Per mi aniràs a la ciutat sofrent
per mi aniràs cap a l’etern dolor,
per mi aniràs amb la perduda gent.
La justícia mogué el meu alt factor:
va fer-me la Divina Potestat,
la Summa Saviesa, el Primer Amor.
Abans de Mi res no va ser creat
que etern no fos, i duro eternament.
Deixeu tota esperança els que heu entrat!

Ànima portada a l'Infern (G Doré)
Virgili diu al Dant que a l’Infern “veuràs generacions recloses que varen perdre el bé de la raó”, el bé de la raó és la Veritat, la visió de Déu. Aquí hi viuen els que han caigut en els set pecats capitals: luxuria, gola, supèrbia, peresa, ira, enveja, avars, a més de pròdigs, violents, heretges, lliure-pensadors, materialistes, fraudulents i traïdors. És natural que les mesures físiques i morals de l'ésser humà es perdin o deformin sovint en l'Infern. Per això apareix la infrahumanitat fastigosa i nauseabunda, la monstruositat, la bestialitat, la metamorfosi i la hibridesa. En aquests casos el lector sent la tremenda eficàcia de les paraules del poeta, sense pudors ni vels intermedis. Llegit l’Infern s’entén perfectament l’adjectiu dantesc.
L'Escola d'Atenes (Rafael)
Al primer cercle de l'Infern, abans dels turments infernals, hi ha els llimbs, lloc de serena i malenconiosa meditació, on es troben els grans poetes i personatges de l'Antiguitat, no batejats però virtuosos: “La nostra pena és no poder veure Déu”. Allà s’hi troben Aristòtil, “el mestre de tot el saber”, Sòcrates, Plató, Demòcrit, Diògenes, Anaxàgoras, Thales, Heràclit, Zenó, Dioscòrides, Orfeu, Euclides, Ciceró, Sèneca, Ptolomeu, Hipòcrates, Avicenna, Galè, Averrois… (Dos-cents anys després, en ple Renaixement, quan Rafael pinta l’Escola d’Atenes, hi trobem gairebé els mateixos personatges). Virgili i el Dant surten dels llimbs i entren “a l’imperi de la fosca.”

PURGATORI (1308-1313)

El Purgatori el visita a l’alba i té un paisatge d’esperança, de terra de llibertat, és un lloc de nostàlgia terrenal i anhel paradisíac, on s’hi manifesten els afectes normals i el plaer de l’amistat. El to del Purgatori és al·legòric, és de l’ànima i la raó, de la cosmologia, de l’astronomia i de la ciència i en ell la filosofia s’hi ageganta. El text del Purgatori és ple de cites bíbliques.

El Purgatori és una muntanya plana, amb vessants escalonades, rodones, simètriques a l’Infern però en direcció inversa, en forma de turó troncocònic, que es troba a l’hemisferi sud terrestre (que en aquella època es creia sota les aigües). Entre la muntanya i el mar hi ha una platja i aquesta i la base de la muntanya constitueixen l’Antepurgatori, dividit al seu torn en dos replans: el primer per als excomunicats, que seguiran aquí 30 vegades el temps que van estar fora de l'Església, i el segon per als negligents o tardans en penedir-se, que s’hi quedaran el temps que van viure. Entre les ànimes purgants trobarà el poeta als seus millors amics. 

Visió de Beatriu al Purgatori (G Doré)
El Purgatori pròpiament dit es troba dividit en set cercles, d'acord amb els pecats capitals, disminuint la gravetat, des de la supèrbia a la luxúria, però els que són aquí estan contents perquè posseeixen l’esperança d’arribar al Paradís. Dant aprofita aquest viatge per purificar-se dels seus pecats ja que un àngel li ha marcat set “P” al front i en cada nivell un àngel n’hi esborra una. A la setena cornisa han de travessar un mur de foc, després del qual hi ha una escala per la que s'entra al Paradís Terrenal. El Dant es mostra espantat i és confortat per Virgili. Allà, on van viure Adam i Eva, abans del primer pecat, Virgili i el Dant han d’acomiadar-se, perquè el poeta llatí no és digne de conduir-lo pel Paradís. Els últims cants descriuen una processó simbòlica que representa la història de l'Església, amb trossos de gran valor poètic i emocional.

PARADÍS (1314-1321)
Al Paradis hi arriba al migdia i té un paisatge d’eternitat, immortal, poètic, ple de llum i de salvació. Allí s’hi troben els que han viscut les virtuts teologals i morals: fe, esperança, caritat, prudència, justícia, fortalesa i temperança. El to que trobem al Paradís va in crescendo. Beatriu, que substitueix Virgili en acompanyar al Dant pel Paradís, és teologia pura, i el portarà per un món espectral il·luminat pels sants, els escollits i la glòria de Déu. El text del Paradís està ple d’himnes i cants litúrgics.

Des d’un punt de vista poètic el Paradís és el gran descobriment de la crítica del segle XX. La creació lingüística i metafòrica necessària per parlar del misteri diví arriben a un clímax que cap altre poeta ha estat capaç d’aconseguir. Ja a l’inici, el poeta recomana al lector que si no sap ciència teològica i filosòfica més val que no el segueixi per tal de no perdre el temps: “no us endinseu en ones que podrien esgarriar-vos”, doncs mai ningú, abans d’ell, ho ha fet com ell ho pensa fer: “mai les rutes que faig no es recorrien”.
En la concepció dantesca, el Paradís es troba fora de l'esfera terrestre, al voltant de la qual, segons la doctrina ptolemaica, giren nou cels concèntrics, els set primers regits pels planetes, des de la Lluna a Saturn, el vuitè amb les estrelles fixes i el novè el del primer mòbil. Però, a més, el Dant en posa un altre que abraça els anteriors i que és el tabernacle de Déu i dels benaurats, és a dir, l’Empiri.
Dante i Beatriu al Paradís (G Doré)
A mesura que Dant puja pels diferents cels, va trobant diversos personatges amb una gradació de benaurança, benaurats que no tenen rostre que els defineixi. Només la major lluminositat, transparència i bellesa de Beatriu indicaran al poeta que ha pujat d'un cel a un altre. La més alta expressió poètica correspon a l’Empiri, en el qual, després d'una anticipada visió d'un riu de llum, amb espurnes i fulgors, entre ribes amb flors d'or i robins, s'arriba a la immensa rosa blanca dels benaurats. Allà, sant Bernat demanarà a la Verge que el Dant pugui contemplar Déu i el poeta s'esforça a transmetre les seves tres intuïcions de l'essència divina: la Unitat, la Trinitat i l'Encarnació.
El Dant, que veu tot això, no pot expressar-ho en paraules, se sent transformat, més, se sent transhumanat, més que humà, amb una sensació de volar amunt. Per Beatriu aquesta ascensió és la mostra de l’ordre universal al que tendeixen tots els éssers. El viatge acaba quan el poeta arriba, en carn mortal, a la presència de Déu.

Traduccions al català
Josep M de Sagarra
Hi ha set traduccions al català: Mossèn Andreu Febrer (1429, segueix l’estrofa, mètrica i rítmica de l'original i hi abunden els italianismes i els provençalismes, per això se l’ha criticat molt, però Martí de Riquer n’és un acèrrim defensor i diu que “l’ha traduït d’una manera francament meravellosa, malgrat recorri a italianismes”), Antoni Espona i de Nuix (primeria del segle XX), Antoni Bulbena i Tusell (a. Antoni Tallander, 1908), Narcís Verdaguer i Callís (1921), Llorenç de Balanzó i Pons, Marquès de Balanzó (en vers i en prosa, 1923-24), Josep Maria de Sagarra i Castellarnau (1947-52, amb el mecenatge de Francesc Cambó, amb uns comentaris que situen personatges, llocs i situacions que fan molt intel·ligibles els versos del poeta) i Joan F. Mira i Casterà (2000).