dijous, 16 de novembre de 2017

darreres cavil·lacions d'un "presi"

»Els primers dies aquí això era una festa, un circ diari però ara em trobo engabiat. ¿Què carai hi faig a Brusel·les? Fot un fred que pela. Aquí ens movem entre 1 i 8 graus i a BCN ballen entre els 8 i els 17. ¿Què carai hi faig aquí? Tan bem muntat que ho teníem: nosaltres darrera arengant a la gent amb els de la ANC i OC donant la cara i catradio i tv3 fent d’altaveu… Milers de manifestants pels carrers, cacerolades diàries, xaranga dia sí i dia també… Ara aquell parell són a la presó i la resta del govern també a la garjola després de declarar a Madrid. Ja em va bé que el Vice estigui tancat, així no em farà nosa. Només estem jo i quatre ad lateres aquí passant un fred de mil dimonis.
»El que sí va ser maco va ser la performance dels alcaldes: un avió xarter, un munt d’autobusos i dues-centes vares de batlles de tot Catalunya enlairades per fer-me costat… això va ser un ball de bastons!
»Ara ja podem enarborar la campanya de “presos polítics”. Sí, ja sé que AI ha dit que no ho són, que ells en saben molt d’això i que aquests no són presos polítics, però poc ressó tindrà ja que nosaltres seguirem dia sí i dia també, al carrer, amb pancartes i a la nostra rtv, demanant la llibertat per als “presos polítics”. Un dia de vaga general (que tampoc va ser tant)…, els estudiants esperonats pels joves cuperos de la CDR tallant la circulació…, renoi que la van fer grossa a Girona amb l’AVE tallat i mira que robar la bandera d’Espanya de l’Ajuntament…, aquests de l’empordà!… També anirem recordant el follon de l'1O i el 115 (i esperem que el poble no recordi el que vam fer els dies 6 i 7 de setembre).
»Tots els meus ara van dient a tort i a dret que no estàvem preparats per muntar la República, que això de la independència era una enganyifa. Ja sé que no tot eren flors i violes, només cal mirar l’hemeroteca per veuere la riota que fem amb l’encaixada de mans el Vice i jo després de proclamar la DUI: ni ens mirem la cara! I els d’ERC també ho diuen, i diuen que “no somos indepes porque la mayoría no lo ha querido”! Només em faltava això! …Senyor, ¿què he de fer, em dones un cop de mà…?
»–…
»¿…Com que m’espavili…? Una empenteta al menys… Sí, ja sé que tu no estàs aquí per aquestes coses, però… res de res?
»–…
»…que m'he enfagat sol i n'he de sortir sol? …Bé, vejam com me’n surto.
»I la Mesa del Parlament diu que la proposta de la DUI no tenia efectes jurídics i també li sembla bé el 155! ¿Però què és això? ¿Què s’han pensat? I ara diuen que el Vice i la resta també diran el mateix per tal de sortit de la garjola. ¿I què faré jo amb tota aquesta gent al carrer de BCN fent campanya i jo a 1300km lluny? Ara només venen a veure’m l’antic presi de Convergència, que ja no pinta res, la cordi del PDeCAT, que ho té molt cru, i els de la CUP. Tots els meus m’han abandonat…
»Havíem de fer una llista comuna tots els indepes però ja s’ha encarregat de carregar-se-la el Vice… cagumcoi! D’ERC, amb qui havíem fet Junts pel sí, ara resulta que no volen ni sentir parlar de mi. Ara som els de Ni junts pel no.  Ara ells volen anar sols, clar perquè jo no li pugui fer ombra. Hauré de fer una llista on jo vagi de Cap de Llista i hi posaré tots els meus amics que no m’han traït, una llista “unitària civil” (no sé què vol dir això, però és igual) que proposaré a la cordi del PEDeCAT, com un grup d’electors.
»Bé, ara la cordi em diu que no, que això no és viable ja que si ho fem així, ni que sigui molt bonic, no cobrarem ni un duro de Madrid (un altre cop Madrid!), no sortiríem per la tele, ni podríem fer debats. Carai, mira que tot és complicat! Ara diu que hem de fer una llista “àmplia i transversal” (tampoc sé què vol dir això, però és igual, ara tots la fan) amb presència d’indepes… Però, vejam: ¿què no ho som tots al PEDeCAT d’indepes…? Ah!, que hem d’incloure a la llista indepes que no siguin del partit… vale!, vale! I diu que es dirà Junts x Catalunya.
»Mira, avui m’ha vingut a veure la secre del Vice. Ara que ja ha decidit que vol anar sol m’envia la seva secre per posar-nos d’acord “en anar perfectament coordinats i fer un front comú”. Aviam si ho entenc, …¿no era això Junts x sí…? Es veu que no.
»Sí, sí, ja sé que sempre he dit que no em presentaria, però ara si no em presento i els belgues em retornen a Espanya seré l’únic que em podriré a la garjola llevat que… també digui que el 155 és la millor solució! …És clar! El 155 és la solució! I jo que em pensava que era per destruir Catalunya! Ara m’adono que és tot al contrari: la solució per a Catalunya és el 155!!! Però com no me’n havia adonat abans! Ell ens treu de la presó, ell convoca eleccions, ell retorna la pau a la ciutadania, ell farà que el 21D retorni la democràcia, ell deixarà d’existir el 22D i ens tocarà "el gordo de Navidad", i ell, al no existir, farà que jo el 23D pugui tornar a casa i anar al camp del Reial Madrid (un altre cop Madrid) a veure com guanya el Barça!!

»Però abans de tot això hauré de fer algun altre salt mortal:  hauré de fer declaracions a algun diari belga en la línia dels meus compas dient “que hi ha altres solucions possibles que no són la independència, que és possible la realitat d’una altra relació amb Espanya, que haurem de negociar un nou acord amb el govern central, però sobre tot que no s’ha entès bé el que hem estat dient, que allò que és realment important no és la independència, sinó la interdependència! I prou, ja no puc més!»


dijous, 9 de novembre de 2017

cavil·lacions d'un "presi"

»Mira que ja ho tenia ben decidit, convoco les eleccions i assumpte resolt, però ara aquests murris m’han portat a un carreró sense sortida. Ja sé que ja hi érem a un carreró sense sortida que havíem orquestrat entre el Govern d’aquí i el de Madrid, però una cosa era que hi fóssim tots els components del Govern i l’altre que m’hi trobi jo sol. Això és un malson. Com me’n sortiré? Ara aquesta trepa no vol eleccions i vol que proclami la República! Però si ja havíem quedat que no. ¿Què he de fer, Senyor…?
»Quan ja ho tenia tot embastat, quan semblava que tot lliscava prou bé, la part més dura a dels meus companys de coalició, m’han amenaçat amb frases que m’han ferit: “155 monedes de plata…, Judas!…, traïdor…, o un dibuix on estava penjat d’una forca…”. I aquests són els meus! I el meu Vice amb la boca tancada! Això ho ha muntat ell, segur.
«No puc convocar les eleccions. Si ho faig, l’endemà tothom se’m tirarà a sobre, em portaran al circ davant els gladiadors i em desmembraran de cap a peus…; l’endemà no podré anar a passejar a casa per Girona per rebre un bany de masses…; l’endemà no podré entrar al Parlament sense que els meus em barrin el pas…; l’endemà rebré felicitacions de Madrid però insults del meu entorn… Ai!, aquest “demà” em porta de corcoll. Estic “acollonit”.
Escut Repúlica de 1641
»¿Què fer? És un gran dilema. ¿Què he de fer perque jo demà pugui sobreviure, sortir al carrer amb tranquilitat i que la gent m’aplaudeixi? Si convoco eleccions, des de Madrid m’aplaudiran però els meus em destrossaran. Si proclamo la República, els meus m’enaltiran però a Madrid aprovaran el 155… Senyor, ¿què he de fer? La decisió ara no es gens fàcil. Ho hagués estat uns dies enrera, però avui…, en aquest moment…, amb aquesta situació kafkiana…, Senyor, ¿com me’n sortiré…?
»Ah!, ja ho tinc! Proclamaré la República i així els meus m’enaltiran però no em destrossaran (almenys els primers dies). El Senat aprovarà el 155 i Madrid s’abraonarà contra mi, però fugiré a Brusel·les i des d’allí faré campanya i internacionalitzaré la situació catalana. Tot el món em vindrà a veure, podré dir el que vulgui, carregaré contra l’Estat, ningú no em barrarà el pas i allà, com que la meitat són indepes m’obriran els braços. Ja sé que em costarà molts calés, uns 5000€ diaris, però ja ens en sortirem.
»I contractaré el millor advocat perque no em retornin a Espanya, encara que li hagi de pagar 1000€ l’hora. He dit i repetit que no em tornaria a presentar per Presi, però és igual, ara diré que sí i tots els meus em faran costat. M’aplaudiran… Em vindran a veure… Seré el melic d’Europa i això no passa cada dia. El problema és aquest carai de company que tinc de Vice, que té més ganes que jo de sortir elegit i seure a la meva butaca. A veure si els fiquen a la cangrí i jo estaré aquí movent-me com peix a l’aigua amb entrevistes a les emissores de ràdio i tv's, recepcions amb personalitats europees…

Escut de la Generalitat
»Serà més lleu rebre la justícia de Madrid ni que em retornin a Espanya i hagi d’anar a la presó –i així sempre podré criticar-los–, que no pas ser jutjat pels de casa meva que sempre em diran traïdor i Judas i com a tal em tractaran i no podré viure amb pau. Madrid serà més respectuós amb mi proclamant la República que les hordes que es desencadenaran a Catalunya contra mi per convocar les eleccions. Ho tinc clar: ¡Demà proclamo la Republica Catalana amb la Declaració Unilateral de Independència!
»No sé si durarà més o menys que les anteriors, la de Pau Claris el 1641 que no es va arribar a proclamar; l’Estat Català de 1873, revocat poc després; la República de l’avi Macià de 1931, tres dies; o la de Companys del 1934… No sé quan durarà aquesta, però serà sonada. Som-hi!»