dimarts, 13 de febrer de 2018

protocols: ¿són la solució per a la pedofília, les xarxes porno, la violència sexista, el bullying…?

M’ha mogut a escriure les següents reflexions la continuada escalada d’agressions sexuals d’homes contra dones (i també de dones contra homes, encara que no siguin tan freqüents). Darrerament hi ha hagut la protagonitzada per un noi de 14 anys a plena llum del dia. ¿Per què passa això? Dia rera dia sentim des dels estaments oficials, que “han fallat els protocols…”, que “s’han de revisar els protocols…”, que "s’han de millorar els protocols…”. Quan sento els comentaris de les autoritats parlant de protocols em cau la cara de vergonya ja que sembla que el “protocol” ho ha de resoldre tot.
¿Però, per què passa tot això?, ¿per què hi ha aquesta violència?, ¿què fa que dues persones, amb una relació íntima mantinguda, amb fills pel mig, acabin volent-se desfer l'una de l'altra? Si mirem les situacions concretes ens adonarem que sempre hi ha una desestructuració familiar ja sigui en l'origen o en la relació.
El Pacte d’Estat sobre violència masclista que s’havia de dur a terme amb urgència i eficàcia, està enterrat en comissions d’estudi que només serveixen per cobrar els que en formen part. Un pacte d’estat de 213 mesures (sic!) quan amb una dotzena n’hi hauria prou. Un caramull de desmesures i de falta de voluntat política. Segons el Ministerio de Igualdad les 650 dones assassinades els darrers deu anys, les 650, el 100%!, havien denunciat maltractaments.
“En la pedofília, fallen els protocols; en la violència a les dones, fallen els protocols; en les xarxes pornogràfiques, fallen ens protocols; en el bullying, fallen els protocols; en els assetjaments i abusos sexuals, fallen els protocols; en les accions terroristes, fallen els protocols; en els incendis, fallen els protocols…”.
El camí per a la denúncia és llarg i farragós. Un article al diari ho explica així (val la pena llegir-lo sencer): 
  • 3 de la tarda: una amiga d'una dona maltractada truca al 016 per saber què fer: explicació dels fets.
  • 5 de la tarda: anar a un centre de salut per fer un informe mèdic: explicació dels fets. Informe mèdic.
  • 7 de la tarda: anar a la Policia Nacional a posar la denúncia. Hi ha tanta gent que s'ha d'esperar i li diuen que vagi a sopar a casa i que torni (¿anar a sopar a casa després del maltractament?). Truca al 016 i li diuen que tenen prioritat. Ho diuen al policia i els repeteix que vagin a passejar i tornin. Tornen a trucar al 016 i el policia els fa passar davant. Li fan un test per saber si és víctima: torna a explica la història. Han de telefonar a un advocat de guàrdia perquè vingui. Arriba al cap de mitja hora: torna a explicar els fets. 
  • 3 de la matinada!!!: El policia pren nota, fa un informe, el llegeix en veu alta i el signa la interessada.

Sembla ser que qui resol les coses són els protocols, els papers i no les persones. Però ja es veu que no és així. ¿I què és un protocol? Si agafem el diccionari hi ha moltes accepcions però pel que fa al que ens interessa un protocol pot ser el “pla precís i detallat de procediments i regles que cal observar i complir per tal de resoldre un problema”.
¿Algú creu seriosament que un “protocol” que estableix una ordre d’allunyament de 300m de l’agressor a l’agredida, l’agressor no s’atançarà? ¿O que si una dona denuncia una agressió ja es pot quedar tranquil·la…? O es vigila les 24 hores del dia l’assetjador (cosa impossible) o per moltes ordres que es dictin i “protocols” que ho regulin la gent se les passa per forro, com s’està demostrant. No ens podem creure que perquè hi hagi una norma escrita i un pla a seguir les coses funcionaran.
Copio un protocol oficial:
Protocol per a la Prevenció, Detecció i Actuació davant de
l’Assetjament i Abús Sexual
·         Nomenar 2 delegats de protecció, de diferent sexe i un comitè assessor, format per 4 persones.
·      ¿Què ha de fer la víctima? Denunciar l'assetjador i presentar-se davant un dels delegats de protecció. Aquest s'entrevistarà amb totes les persones que estan immerses en el cas (denunciant, denunciat, presumpta víctima, testimonis altres persones de rellevància).
·      En 10 dies el delegat haurà de redactar un informe, proposant quin camí prendre i presentar-lo al comitè assessor que haurà d'arxivar, continuar, o posar immediatament en coneixement de la Direcció General.
·      Quan no hi ha dubtes sobre el fet, es comunicarà al jutjat de guàrdia o a la Fiscalia el presumpte assetjament o abús.
És per plorar. Amb tot això només hi ha actuacions posteriors als fets i la prevenció es deixa a la por que pugui tenir el possible assetjador si comet algun d’aquests actes.
¿De veritat que ens creiem que això serveix per alguna cosa?
¿Què es fa en la línia per a la prevenció?
No hi ha protocol que arregli això. Això només ho podem arreglar les persones. ¿On rau la solució?
* * *
Un factor determinant perquè nois i noies esdevinguin segurs i equilibrats és tenir una família ben estructurada, uns pares forts que exerceixin el seu paper amb amor, afecte i confiança. Fills i filles necessiten tant la mare com el pare, i hem de reivindicar la figura dels pares forts per demostrar fins a quin punt els consells i el testimoni vital dels pares influeix en vida dels nostres fills.
En una època en què cada vegada s'insisteix més en "difuminar" la distinció natural entre el paper del pare i de la mare, en què és igual si la família està composta per pare i mare, o per dos pares o dues mares, o si és monoparental, el paper del pare i de la mare és força més influent del que molts ens imaginem. Fills i filles necessiten la relació maternal i paternal, necessiten del suport que només una mare i  pare poden donar, i si ells ho fan, els resultats són excepcionals, ja que a casa, en la família, és l’únic lloc on les persones ens sentim acollides.
En la forja del caràcter, en l'educació integral de la persona com a ésser humà, en el sentit de la vida i en el concepte natural de la família, s’han de tocar tots els temes com el bullyingla pressió dels companys, l'ensenyament de la llibertat i la responsabilitat, l'ús d'aparells electrònics, les relacions sexuals, l’enganxament a les xarxes (mai millor dit això de xarxa) i a les drogues, les diferències entre el paper matern i patern a la llar, l'equilibri entre l'autodomini i l'estimulació…
I també és essencial per a la formació de la persona l'ensenyament del coneixement de Déu i de la fe religiosa que a casa nostra s'explicita des d'un enfocament cristià, ja que sense el cristianisme no es poden entendre les arrels d’Europa. La felicitat i la salut mental dels fills s’entronquen amb les virtuts humanes. Per això és imprescindible formar joves sincers, valents, senzills, dòcils, amables… en definitiva, joves "virtuosos". Els nois han d’educar la seva masculinitat i les noies la seva feminitat.
Però avui vivim en una època posmoderna, on la posmodernitat abasta tots els àmbits: família, cinema, art, literatura, pintura, arquitectura… i aquests conceptes s’han trastocat. En l’actual societat impera l'efímer (el que ha passat fa uns segons ja és passat); reina l'intranscendent i es sacralitza la banalitat.
Vivim en una societat light, tova, de cotó fluix, on “personatges sense res important per explicar són la seva senyal d'identitat”; on “la secció d'esports és la protagonista de la informació”; on “els espectacles de masses (els circs actuals com el futbol, les carreres de cotxes o motos) són els veritables actes socials”. Vivim en una societat en què importa més la llàgrima que el que va passar; que converteix en transcendent allò que és accessori; i en la qual només importa la meva imatge, no el que jo sóc sinó el que els altres creuen que sóc.
La nostra societat és confusa, plena d’eufemismes: vida en parella versus matrimoni; interrupció de l’embaràs versus avortament; mort digna versus eutanàssia; canvi de relació sentimental versus divorci… I immersos en la denominada “ideologia de gènere” que pretén ignorar el sexe i igualar i uniformar nois i noies, per això “la masculinitat i la feminitat són conceptes culturals, de rol, que cada u ha de decidir com el vol resoldre”. Però per molts lobbys que s’escarrassin en defensar aquesta teoria mai podran demostrar que nois i noies són iguals. Avui els Parlaments de tot el món se senten forçats a legislar en aquesta línia: és la dictadura de la democràcia.
Nenes i nens, noies i nois, dones i homes som diferents tan biològica com psicològicament, amb necessitats, gustos i interessos diferents. Els pares posseeim el potencial necessari per aconseguir donar aquesta formació als fills, ja que tenim la intuïció i el cor. Però educar els fills exigeix, també, ​​formar-se bé com a pares.
Els problemes a què s'enfronten els adolescents d'avui tenen tres orígens: la pèrdua de relació amb persones adultes, especialment amb els pares i els avis; la pèrdua, o nul·la, educació religiosa, i una exposició constant a uns mitjans de comunicació que valoren sobretot el sexe, els diners i la fama. Per contrarrestar aquestes pressions els nostres fills ens necessiten "a nosaltres". Necessiten el nostre exemple, el nostre afecte, la nostra autoritat, els nostres consells, la nostra aprovació, la nostra atenció… en definitiva el nostre temps. I el que necessiten molt especialment és la persona del pare, en molts casos el gran absent.
* * *
Pares, decidiu-vos a passar més temps amb els fills, tant se val si en aquest temps sorgeixen tensions, discussions, riures o silencis. Tot és important. Res no pot reemplaçar una vida viscuda al costat de la mare i del pare, res. I no us enganyeu creient que podeu ser substituïts per qualsevol: per l’escola…, per l’ajuntament…, per l’estat…, per la societat… o per un "protocol", perquè no és així. Aquests estaments ens poden ajudar, ens han d'ajudar, però mai hem de deixar que ens substitueixin i es converteixin en “educadors” dels nostres fills: nosaltres en som els únics.
¿Serà aquesta la solució que, amb el temps, pot fer donar el tomb a aquestes aberrants situacions?

dimecres, 7 de febrer de 2018

Josep Pla i Casadevall: una vida dedicada a escriure

Josep Pla en un fotograma de l'entrevista A fondo
L’any 1976 Joaquín Soler Serrano en una de les moltes entrevistes que va fer en el programa A fondo, a TV2, en va fer una a Josep Pla que és d’antologia. Dic “és” perquè encara es pot veure a internet.
Per la gent que ja tenim uns anys parlar de Josep Pla no ens estranya, però sí que molta gent jove el pot tenir per desconegut. Alguns títols llegits a l’escola i poca cosa més. No pretenc fer una biografia seva, sinó remarcar alguns trets de la seva personalitat i reproduir algunes afirmacions que fa en l’entrevista sobre persones lligades al món de la literatura i l’art. No vol dir que haguem d’estar d’acord en totes les seves afirmacions, senzillament les reprodueixo aquí per ser de qui són.
Podeu veure l’entrevista aquí: https://vimeo.com/23087462
* * *
Josep Pla i Casadevall (Palafrugell 1897-Llofriu 1981) es llicencia en Dret però no exerceix la carrera i es dedica al periodisme. Habitual de l’Ateneu barcelonès es relaciona amb Eugeni d’Ors, Francesc Pujols i Josep M de Sagarra. Fuig del noucentisme i escriu amb senzillesa, claredat i intel·ligibilitat per a tot el món.
El 1924 s’exilia a París, durant la dictadura de Primo de Rivera, per un article crític sobre el Marroc. Des d’allí viatja com a corresponsal del diari La Publicitat al Regne Unit i a la Unió Soviètica. El 1925 publica el seu primer llibre Coses vistes, un recull de narracions i retrats sobre “coses que he vist”. Èxit de crítica i públic.
El 1927 torna a Espanya i s’incorpora a La Veu de Catalunya. El 1931, el mateix dia de la proclamació de la República, va a Madrid de corresponsal del diari i s’hi queda fins poc abans del juliol de 1936. Torna a fugir i va a Marsella i Roma. El 1938 entra a l’Espanya franquista per Biarritz i el 1939 entra a Barcelona amb les tropes franquistes. Acabada la guerra és subdirector de La Vanguardia.
Josep Pla no era ni antirepublicà ni antimonàrquic, era un individu pragmàtic que cercava la modernització de l’Estat. Inicialment simpatitza amb la República però acaba desencantat per la “bogeria frenètica i destructora” que es va originar.
Capçalera del n1 de Destino
Desencisat pels aconteixements de la posguerra deixa La Vanguardia i es retira a l’Empordà, a casa seva, al Mas Llofriu. Allí viu un exili interior i comença a col·laborar en la revista Destino, una revista fundada a Burgos l’any 1937 per la intel·lectualitat catalana refugiada a la zona franquista i que ara reneix a Barcelona de la mà de Josep Vergés i Ignasi Agustí.
Josep Pla al Mas Llofriu
A l’Empordà viatja per la seva comarca, parla amb la gent, descobreix el paisatge, els pobles, la mar… i llegeix, i escriu, i torna a viatjar elaborant reportatges per cada un dels llocs que passa: França, Itàlia, Israel, Amèrica del sud, New York, Cuba, la Unió Soviètica, l’Orient Mitjà…
L’obra de Josep Pla abarca totes tes temàtiques: narrativa, dietaris, assaigs, viatges, biografies, política… És l’escriptor més destacat en llengua catalana del segle XX i la seva obra ofereix una imatge completa de la societat del seu temps. Els seus escrits en llengua castellana també són brillants.
* * *
Josep Pla de jove
»La condició per ser feliç en aquest món és no ser envejós. Soc la persona mes insignificant del món, no tin cap enveja i per això soc feliç. Jo he sigut sempre un realista. La realitat és molt superior a la intel·ligència humana, a la imaginació i a tot.
»En el Mediterrani s’ha inventat tot. Hi ha una frase presocràtica que diu que quan un poble té una passió, la moral baixa. Apliquem-ho a Espanya… El més important d’Espanya és la romanització. Els grecs no han deixat ni un sol record. Res. Ni a Empúries, ni a Roses, ni a Barcelona. Barcelona es una cosa espantosa, agobiant i d’escassíssima qualitat.
»Itàlia és qui ha fet Maquiavel, Leonardo o Miquel Àngel… és un país immens, amb gent molt intel·ligent, ara bé, el desordre és immens.
»El socialisme es una cosa pagada pel capitalisme. Quan el capitalisme no el pot pagar, entra l’estat i arriba el comunisme. El comunisme es el socialisme pagat per l’Estat».
* * *
Josep Pla comença l’entrevista donant una definició de com ell entén la literatura: «la literatura és buscar l'adjectiu. Jo només he procurat buscar els adjectius i posar-los darrera els substantius: és l’única cosa que he fet en la meva vida. A mi m’agrada parlar amb la gent. L’única cosa que jo he fet en la meva vida ha estat llegir. He escrit perque he llegit. Jo sóc un home de Pascal, de La Bruyère, de La Rochefoucould i de Montaigne».
»La literatura castellana és molt bona, però molt bona! El castellà no el sé, el domino molt poc. No conec el “gracejo” de Galdós. El “gracejo” és de Madrid, a Catalunya és poca cosa. L’acudit d’aquí té poc valor i sempre és tirant a vulgar».
Continua l’entrevista i Soler Serrano l’emplaça a que, en poques paraules, defineixi cada un dels personatges que citarà:
Dante: En dos versos et fa el retrat d'un home
Cervantes: Escriu molt bé i tenia el realisme poètic
Maquiavel: El desenvolupament que fa de l'home és una cosa prodigiosa. És l’autor del descobriment de la vida moderna i del descobriment de l’home. Els grecs i els llatins van escriure poc sobre l’home. Maquiavel es un tipus virtuós. Itàlia és qui ha fet Maquiavel, Leonardo o Miquel Àngel… és un país immens, amb gent molt intel·ligent, ara bé, el desordre és immens.
Salvador Dalí i Josep Pla
Salvador Dalí: És un comerciant tremendo que ha intentat fer una fortuna i l'ha fet… És un treballador molt lent i que ha fet alguna cosa. Té 3 o 4 quadres molt bons. Davant meu mai no va dir cap ximpleria.
Francesc Cambó: Un home d'aquest país. No tenia ni un cèntim va anar a Buenos Aires amb els Güell i es va poder pagar les eleccions.
Josep Carner
Josep Carner: massa perfecte.
Salvador Espriu: Tendeix a la ininteligelibilitat sistemàticament. És un “cuco”. No l’entén la gent.
Santiago Rusiñol: Graciós. Res més.
Prat de la Riba: Era un administrador, un home completament vulgar, però excel·lent. Tenia el país al cap: cal fer més carreteres, més hospitals…, això està bé, però era bastant vulgar.
Carles Riba
Carles Riba: No és un poeta. No té ni una guspira de poesia. És un filòsof, és home de pensament.
Mir: Un gran pintor.
Nonell: El gran pintor d'aquí. És molt bo. Els dos fan una pintura que pesa.
Unamuno: És un autor ininteligible. Era un avar espantós.
Jacinto Benavente: No…, és una literatura de prendre el te.
Delibes: Sí, dins la grisor. És un autor en gris.
Joan Maragall: Té vuit poesies molt bones.
Eugeni d'Ors, Xènius
Eugeni d'Ors: Sabia moltes coses. El que passa és que era un gandul. Era un home amb un llenguatge jesuític, massa rebuscat. Era un tipus molt important. Sabia el francès com ningú, millor que els francesos. Parlava el llenguatge de París com qualsevol tipus de París. Era un home curiós.
Azorin: Excel·lent escriptor, el que passa és que no sabia el castellà, escrivia en català. Deia: La porta és verda, punt. El cel és blau, punt. Aquest senyor té el nas gros, punt… Això no és castellà. El bon castellà és la frase llarga que s'acaba generalment en cua de peix. Era un llevantí que escrivia.
Ramón Pérez de Ayala
Gabriel Miró: Bastant bo, més que Azorín.
Perez de Ayala: De tots els escriptors del 98 el que escrivia millor el castellà, un castellà perfecte, era Pérez de Ayala.
Ortega y Gasset: Gran orador. Escriptor…, filòsof…, no. Escriptor de coses polítiques a una determinada alçada, indiscutiblement.
Valle-Inclan: Excel·lent! L’idioma de Valle de vegades no l’entenc perquè és molt gallec i fa unes coses molt rares però em sembla que és molt bo. I en teatre és l'únic. El teatre el 98 és Valle Inclán.
Josep M de Sagarra: Bha…!
Francesc Pujols
Francesc Pujols: Era un orgullós. Les coses de filosofia que conec em sembla que no valen res. Escrivia com si fos la música de Wagner. Fa un realisme molt cru. Tinc la impressió que valen molt poc en el sentit que em sembla molt ridícul que un mediterrani intenti inventar una altra religió.
Antoni Gaudí: Quan jo era jove a l’Ateneu tot el món estava contra Gaudí. I ara resulta que és un home molt important. Un arquitecte em deia que Gaudí ha sabut aguantar coses sense fer contrafuerts com els gòtics i que com a constructor és colossal. Però per a mi com a artista no val absolutament res.
Julio Camba
Julio Camba: Excel·lent! Camba no sabia res de res. Era un escriptor que li sortia la cosa perquè estava imbuit per l’humorisme anglès. Sabia molt bé Keats i Chesterton i ha escrit coses realment curioses. Això del plagi sempre s’ha fet. L'ideal de Cambra era jugar al bridge a la nit, anar al llit a les 6 del matí, llevar-se a les 6 de la tarda, anar a dinar a qualsevol lloc i tornar a jugar i de tant en tant fer un article per ABC. Va començar sent anarquista, Cambra, com com tanta gent d’aquella època.. Tinc una gran admiració pòr Cambra. Era un gallec curiós. Tenia una intuició extraordinària.
Blasco Ibañez: Bon escriptor però vulgar.
Montaigne: és molt bon autor, llàstima que tingui tantes i tantes cites llatines i gregues. Es fa molt pesat. Les cites és un “camelo” total. Sembla que tothom sigui erudit.
Goethe: Tinc una gran admiració per ell. Sabia el que es deia.
Lleó Tolstoi: Guerra i pau una gran novel·la.
Feiodor Dostoiewsky: Res! Crec que és un degenerat total.
Manolo Hugué,
retrat de Ramon Casas
Manolo Hugué: Excel·lent! No sabia fer escultura però tenia la intel·ligència de l'escultor. Tenia el concepte de l'escultura com ningú l’ha tingut. Jo sóc un anti Rodin total. A mi no m'agrada l'escultura literària. M'agrada l'escultura real, autèntic…, una vaca…, una dona…, un pagès…
I sobre pintors…, quatre: Vermeer, Velázquez, El Greco, Goya… i bastant poca cosa més.
* * *

Josep Pla i Casadevall té una extensa obra literària: més de 30.000 pàgines en català i castellà, i va ser essencial per modernitzar i divulgar la llengua catalana. 
La cultura i la llengua catalanes resorgeixen també amb la seva aportació, però el nacionalisme català el margina i no li perdona haver col·laborat amb el franquisme malgrat ser l’escriptor més llegit en llengua catalana i haver tingut un paper rellevant en la resistència cultural contra el règim franquista. Mai se li va voler atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El 1975 Jordi Pujol compra la revista Destino Josep Vergés. Un any després Pujol expulsa Pla de la revista, després d’haver-hi col·laborat durant 36 anys. El 1980 la van tancar.